diumenge, 13 d’agost de 2017

Isak Dinesen – El festín de Babette

Karen Blixen. Dit així segur, però segur, que a qui més i a qui menys li sona el nom. I si ara dic Memorias de África? No val a pensar en Robert Redford (que tampoc està mal!). En la pel·li, Karen Blixen és la protagonista femenina, que investigant per a aquest post, he averiguat que és l’autora d’una novel·la autobiogràfica que després es va portar, a quina bona hora, a la gran pantalla. Karen Blixen va escriure diversos relats i novel·les amb alguns pseudònims, entre ells, el d’Isak Dinesen. 

Poc es pot dir d’aquest conte que no s’haja dit ja. L’argument, també fet magistralment cine, està més que analitzat i reanalitzat. Dues castes i formoses germanes viuen al si d’una xicoteta comunitat noruega, amb l’austeritat que la seua religió els demana. S’alimenten a base de sopa i bacallà assecat, i les relacions amistoses que tenen (ni parlar-ne de les amoroses), es desenvolupen entorn el Germans i Germanes, fidels com elles. La seua tranquil·litat es veu transbalsada la nit en què Babette, demanant ajuda, truca a la porta. Era amiga d’una antiga coneixença francesa d’una de les germanes. Grossa i silenciosa, i antiga comunera de París, s’adapta a la vida i costums d’aquest grup nòrdic, passant a formar part del servei de les germanes, cuinant per a elles. El dia que Babette rep una alta suma de diners decideix convidar els Germans i les Germanes, junt les seues ames, a un sopar francés. Tot és ostentós i triat amb mil·limètrica visió: des de la il·luminació del menjador, als vins, la sopa amb ingredient especial, fins el postre. El resultat és totalment inesperat per als comensals.

Aquest simple argument es desenvolupa al llarg de massa poques pàgines per al meu gust. La lectura és ràpida i senzilla, sense detalls superflus o frases grandiloqüents, igual d’austers que la vida de les dues boniques germanes. El tema, com el menjar defineix i transforma les persones, està més que tractat en mil i una novel·les, però en aquest relat es posa més de manifest que mai. La descripció dels personatges, amb quatre pinzellades per a cadascun, no requereix molt més. 

Per si no s’ha notat, he gaudit molt de la companyia de Babette i d’aquest gèlid ambient, que al final acaba mutant al caliu d’uns bons vins. Una novel·leta o conte, en fi, que pot desmuntar la frase que diuen alguns, que no lligen perquè no tenen temps. Si no llegiu és perquè no voleu.

Fins la propera lectura!



divendres, 11 d’agost de 2017

Ángela Vallvey – Tarta de almendras con amor

Saber cuinar ens pot redimir. Aquesta és la idea principal que extraem de la “gastronovel·la” juvenil, protagonista del post de hui. No s’ho creeu? Doncs aleshores és que no coneixeu Fiona i la seua història personal: una adolescent de 17 anys amb un drama familiar a les esquenes menja de manera compulsiva com a manera d’oblidar-se momentàniament dels seus problemes diaris. Obesitat, un pare amb una malaltia rara i que quasi sembla el Dale Cooper-Dougie Jones de la tercera temporada de Twin Peaks, i una mare que mor d’una manera traumàtica, assetjament escolar, soledat, excés de responsabilitats per a una menor… En el moment en què Fiona aprén a cuinar per a un concurs cibernètic, la seua vida comença a canviar.

Vaig a ser molt clara: el llibre no m’ha convençut en absolut. El que em va motivar la seua lectura va ser, com no, la seua preciosa coberta (tots tenim un punt superficial), i el tema. Sabeu que la meua debilitat són aquest tipus de novel·les. Però el demés és una llàstima. Per la manera en què repeteix les idees sobre son pare, el barri, els seus amics o l’amor, li sobren la meitat de pàgines, i es fa una lectura pesada. A més a més, els personatges estan estereotipats fins a l’extrem, amb el típic xic guapo, la xica popular, la grossa i la rara. Per no dir l’exasperant i constant recurs a les hipèrboles i a l’ús d’etiquetes de tuiter, els hashtags, que molesten en la lectura i als que els he trobat poca gràcia. Tres o quatre dispersos en el text, bé, però de manera constant definitivament no és una bona idea. O les situacions surrealistes o de difícil explicació, que fan poc creïbles certes trames o anècdotes.

Les coses bones: la filosofia del llibre, de com quan hi ha un propòsit bo en la vida un pot millorar, evolucionar i sentir-se feliç, i de pas, fer feliços als del seu entorn; les comparacions que fa relacionades amb aliments i la cuina; i de certa manera, que no es resolga tot, ja que hi ha fils que no tenen un final agradable, o ni tansols tenen final, ja que si tot acabara bé seria, seguint els símils culinaris, massa “pastís” o “ensucrat”. Encara que per a què enganyar-nos, sabem que tot acabarà d’una manera més o menys satisfactòria per a la protagonista.

Novel·la passable però que s’hauria de reformar per a treure-li millor suc i tindre, per tant, una lectura d’una digestió més lleugera. 

Què tal si seguim amb la resta de la carta? Bones lectures!




dilluns, 31 de juliol de 2017

Vincent Van Gogh – Cartas desde la locura

Si alguna cosa bona ha portat el món cibernètic, és la “democratització” de la cultura. De vegades, més que democratitzar, l’ha popularitzada. I si hi ha algun clar exemple de com açò ha sigut així aquest és el de Vincent Van Gogh. Per Internet pul·lulen 50000 versions en diversos formats dels seus quadres, en concret un dels meus favorits, “La nit estrelada”. Fins i tot quasi em torne boja en l’intent d’acabar un puzzle que tenia d’aquesta preciosa composició!

Però, qui era Vincent Van Gogh? Què li passava pel cap quan es decidia a donar vida a través de les seues pinzellades a camperols, paisatges, cels o teles? En ocasions, per a certs artistes, açò és molt difícil de saber perquè a penes han deixat constància per escrit del procés creatiu, aquell del qual parlava Zweig a El mundo de ayer (magnífic el passatge que recull amb Rodin). Amb Van Gogh hi ha una excepció com un cabàs: la seua relació amb el seu germà Theo van donar com a fruit una meravellosa col·lecció de cartes que han sigut publicades. En elles Van Gogh justifica puntualment els diners que necessita de Theo per a comprar teles, o els colors que ha vist passejant o la relació amb els metges que el varen tractar en la seua infermetat, de la qual poc se sap. El que més ressò ha tingut és la conseqüència d’una d’elles (tallar-se l’orella), però al darrere van haver moltes més coses, com els diversos intents de suïcidi, o l’atac a altres companys pintors, com el pobre Gauguin, amb el qual va mantindre una relació amor-odi.

En aquesta correspondència aprofundim, no massa, també és veritat, en els moments de bogeria de l’autor així com en els de lucidesa, i comprenem un poc millor la seua relació amb els colors. És impressionant com descriu el que veu, com els seus ulls transformen el seu entorn o el que arriba a albirar per la finestra de la seua habitació. En el fons, coneguem un Van Gogh resilient, que creia en el seu art i en els seus projectes, un visionari amb la idea de crear una residència d’artistes, un home creatiu i original, però també obsessiu, que utilitza l’art amb l’esperança d’enriquir-se, perquè pensa que la seua sort canviarà algun dia, però també com a cura.

Malgrat tot el que he dit, no és una lectura que recomane a aquells que busquen uns textos coherents, o que no els interesse l’art en general. Cal llegir aquestes cartes amb una ment oberta, sabent amb qui estan tractant, sense esperar un sentit a tot el que es diu. O sí, segons es mire.

Ací vos deixe amb un tema de Sidonie fins la propera lectura. Ningú com Van Gogh es va apoderar d’aquestes flors… tant és així que fins i tot ell mateix ho reconeix. No ens enganyem, tots sabem a quines ens referim.



Per cert, a tot això, la casualitat ha fet que acabara aquest llibre el dia que va fer uns quants anys que Vincent Van Gogh moria a causa d’uns trets que ell mateix es va disparar. Aquesta va ser la seua última bogeria.


diumenge, 23 de juliol de 2017

Mitch Albom – Martes con mi viejo profesor

Trenque la meua ratxa de llegir dones amb aquest recull d’aforismes que ha estat més que citat i recomanat al programa de llibres de la Milà. El gust ha sigut agredolç. Potser m’esperava més, o potser el tema no donava més de si.

Aquesta compilació de converses és molt interessant, val a dir. En elles, Mitch, l’autor del llibre en qüestió i a la vegada un antic estudiant de Morrie, el professor, parlen sobre la vida i la felicitat. La particularitat de tot açò és que Morrie està a un pas de la mort degut a la maleïda ELA. Tal i com ell mateix diu, és un pont entre l’ací i l’Allà, i per tant, el que ha de dir, potser siga important. Morrie degué de ser una persona i un professor magnífic. M’haguera agradat tindre’n un així, perquè de tot es desprén que era un home que no tractava els seus estudiants com a ramat, sinó com persones amb inquietuds, on cadascú podia tindre alguna cosa que aportar, pel que a les seues classes, més que lliçons magistrals, s’ensenyava a pensar, i a desaprendre la pròpia cultura. 

Crec que és açò el que més m’ha interessat del llibre, més que les frases sobre el sentit de la vida, i la clau de la felicitat, ja que crec que eixes idees estan més que tractades a altres llibres filosòfics, d’autoajuda o de caire més literari o fantàstic (aquests del tipus del cavaller de l’armadura rovellada). Des d’aquest punt de vista, efectivament, tots deuríem de ser un poc com Morrie, i fins i tot envegem Mitch per haver arribat a tindre un professor així a la universitat. Hui en dia, és ben complicat, això. 

Evidentment, com a lectors que som, no ens falta l’empatia, i la història de Morrie, amb el seu desenllaç més que tractat, és commovedor i emocionant. Però així i tot, amb aquest punt, fàcil si voleu, no crec que siga un llibre que s’haja de llegir sí o sí, perquè a mi no m’ha remogut massa coses per dintre, ni m’ha trencat cap esquema, encara que puc arribar a comprendre que a una persona més jove o amb menors experiències literàries sí que ho puga arribar a fer. De tota manera, ha estat bé conéixer la figura de Morrie i il·lusionar-se perquè de persones com ell puguen existir-ne encara, o fins i tot puguem ser com ell algun dia. 

Ens veiem a la propera lectura!


dijous, 20 de juliol de 2017

Kathryn Stockett – Criadas y señoras

Uns anys després de que Scout Finch fóra testimoni del plet que va fer famós a son pare, i just en el moment en el qual Peggy Olsen se n’anava del poble per a viure a Nova York i canviar la seua vida en una agència de Madison Avenue, a Jackson (Mississipi) s’estava coent un pastís ben gros. I mai millor dit. Un que va fer Minny. I a la seua manera, Aibeleen, Skeeter i totes les dones que conformaven la Lliga de Dames. 

Un cocktail explosiu, és el que era Nova Orleans als anys 60. Amb aquestos ingredients, tot basant-se en fets reals de rerefons i amb l’avantatge que la problemàtica que planteja és del més atractiva i sempre actual, Criadas y señoras no podia més que convertir-se en un èxit. Segregació racial, classisme, lluita de gates, discriminació vital pel color de pell o per altre tipus de diferència visible o no, masclisme, maltractament, l’ànsia del voler aparentar… Perquè la novel·la va de tot això. Encara continuen latents la majoria d’aquestos grans assumptes, que a més d’un li sonaran veure per les notícies tots els dies.

La novel·la té una lectura àgil i ràpida. En principi pot asustar el seu gruix, però a pesar de que pense que li sobren més de 20 pàgines, el balanç és positiu. Hi ha gags humorístics molt bons (no mencione el moment estrella del llibre), encara que hi ha d’altres que des del punt de vista d’una dona són molt durs; les reflexions entorn la criança són del tot encertades i interessants; i les referències a altres llibres enriqueix la lectura. No obstant això, tinc la sensació que no serà un llibre que recorde especialment, perquè té alguna cosa de dejà-vu. Aquestes històries, tal i com he mencionat més amunt, tenen poc d’original, ja que recorden a altres narracions, a altres arguments. Una blanca acomodada que vol ser periodista escriu a esquenes de la seua comunitat benestant el punt de vista de les dones negres que treballen al servei de les seues veïnes. Elles cuinen, crien els seus fills, compren, netegen… però sobretot coneixen (i després posen en comú) els secrets més sòrdids de cada quatre parets.

Pot ser una de les lectures qualificades “d’estiu”, encara que per al meu gust està millor escrita que altres de les del mateix gènere. La pel·lícula no està malament: com era d’esperar, sintetitza arguments, n’omiteix d’altres, canvia els que li interessa i elimina quasi per complet o fa més dolços els episodis més cruels. En fi, m’esperava més després de l’enrenou entorn aquest llibre. Passem al següent de la temporada?



dijous, 6 de juliol de 2017

Hiromi Kawakami – Algo que brilla como el mar

No sóc de refiar-me’n massa de la mar. De vegades, la que sembla més en calma, és la que més corrents perilloses té que et porten cap endins, sobretot els dies de ponent. A més, poc es veu el que et queda baix dels peus a mesura que vas endinsant-te. Si sabérem quantes coses s’ha tragat aquesta mar un dia tranquil… Ja ni parlem de les vegades que està rebolicada, quan les crestes d’aigua s’alcen amb una corona d’escuma. Si tenim sort, podem arribar a veure algun peix al besllum solcant l’onada! Perquè sí, la mar brilla i ens atrau, però la mar pot amagar veritats terribles.

Això és el que els passa als protagonistes d’aquesta novel·la. Aparentment, són tots esplèndids, però a mesura que ens endinsem en la seua personalitat, es podem veure envoltats d’aigües turbulentes, que fins i tot ens poden asfixiar: un home que fuig de les relacions amb les dones i de les seues responsabilitats com a pare, una dona que fuig del seu dia a dia amb l’excusa de la feina i deixa l’educació del seu fill en mans de sa mare, una iaia forta que s’ha vist amb l’obligació de portar ella el pes de sa casa i de fer-li veure al nét que no li cal un pare, un professor apassionat de la poesia que amaga una doble vida, i uns adolescents que es busquen a si mateixos de les maneres més estrambòtiques. Així i tot, no tenim la sensació, mentre llegim, que els personatges s’ofeguen, sinó que han assumit la seua manera de ser i de tant en tant, ells mateixos o els altres se la qüestionen.

El relat de la Kawakami és fresc, amb els diàlegs tan vius com sempre, i amb uns personatges magnètics, on, com ens té acostumats, el més important ocorre als caps dels protagonistes. Realment l’acció és ben poca, per no dir quasi nul·la, però ens regala amb amb descripcions exquisides del menjar, les olors, o els rajos de llum que entren per la finestra. Així i tot, jo destacaria el metafòric viatge final de Hanada i Midori al santuari, unes hores angoixants però d’una bellesa narrativa quasi onírica, envoltats de bosc, pluja, nit i cèrvols. Però com he dit més amunt, el millor són les personalitats que semblen distants com del dia a la nit, però que al final es troben, i com les aparences poden arribar a allunyar-nos de les persones que realment són afins a nosaltres.

Definitivament aquesta novel·la és com la mar. O el mar. Altra vegada amb les dualitats. Vosaltres com li digueu?

PD: Si voleu veure més opinions de la resta de les novel·les publicades en castellà de l’autora, cliqueu ací. Tot i que no arriba al nivell d’aquesta, Algo que brilla como el mar també m’ha agradat prou.


divendres, 23 de juny de 2017

Émile Zola – El paraíso de los gatos

S’han convertit en els reis d’Internet. Qualsevol usuari de xarxa social que existisca, comptarà amb ells per a augmentar el número de m’agrades o de ressò entre els seus contactes. No hi ha memes que se’ls resistisquen. Són ells, els reis d’algunes cases: els gats. També els protagonistes, o parts importants, d’algunes novel·les. Émile Zola es va avançar a tot açò fa més de 130 anys, i va plantejar una bonica faula sobre la llibertat a través del pelut i gros protagonista de hui.

Necessites 5 minuts de la teua vida per a llegir-te-la. No exagere. Està expressament dissenyada per a aquells que posen d’excusa que no tenen temps per a llegir: eixa conversa estúpida per whatsapp, o eixes actualitzacions de Facebook que no interessen a ningú, podrien ser elidides de les nostres activitats nocturnes abans de dormir per a aprofitar un poc millor el temps.

Què és la llibertat? Realment la desitgem? Quan la tenim, és tan bonica com sembla des de fora? Aquesta reflexió ja la recull uns quants anys després l’autor de La vida de Pi, Yann Martel, en boca d’algun dels seus personatges, no recorde quin. Si llegiu aquest xicotet relat, esteu disposats a revisar la vostra opinió sobre el lliure albir?