dissabte, 30 de setembre de 2017

Cristina Fernández Cubas – La habitación de Nona

No em decidia massa en començar aquest recull de relats que tenia a l’e-book des de feia un temps, potser perquè tenia altres lectures pendents i aquesta no estava entre les prioritats. Però després de Leonora, el buit va ser gran, pel que tenia ganes d’una lectura més lleugera, de les anomenades "de transició", i el format de contes em semblava més que pertinent.

El cert és que aquestos sis relats són del tot menys lleugers: en poques pàgines, Cristina Fernández Cubas és capaç de concentrar i mantenir l’intriga fins el final. Els contes tenen el fil comú de l’horror en els fets més quotidians, i sobretot, de portes endins, el que no es manifesta al carrer. Tant en sentit literal com metafòric. Perquè de vegades l’horror es troba enganxat a nosaltres mateixos, ens acompanya allà on anem, i es posa de manifest en les situacions en teoria més banals: en el silenci, en el color d’una jaqueta d’algú que ens trobem pel carrer, en una reunió de germans, en uns bitllets deixats damunt d’un moble.

La habitación de Nona és el nom del primer dels relats: no és aquest el que més m’ha colpit. Passat uns dies des de que he acabat la seua lectura, el que més recorde i més m’incomoda, sense dubte, és Barbro, relat d’un terror psicològic subtil i que se’t clava amb les ungles afilades a la pell. No hi ha res de violent, cap acte embogit, ni el vessament d’una gota de sang, però la història d’una convivència asfixiant i el desenllaç fred i maquiavèlic m’ha glaçat fins l’últim dels cabells. En la resta, la violència o els actes reflexos poden ser més o menys evidents, ahí es troben. Per això Barbro m’ha semblat diferent a la resta que haja llegit. Molt similar a Mejillones para cenar, que ja vam comentar en el seu dia. Igualment, la resta de contes són per a no dormir, i el que dóna la il·lustració, Interno con figura (un quadre d’Adriano Cecioni de 1868) té l’efecte magnètic que sent l’autora, que es posa com a protagonista del relat, quan observa a la xiqueta pèl-roja que comenta el llenç als seus companys.

Ha sigut una lectura ràpida però densa, que et fa reflexionar sobre els nostres actes quotidians i les seues possibles repercusions i implicacions, amb una mescla justa i gens incòmoda d’una fantasia que et deixarà els pèls de punta quan acabe. Sense saber massa bé per què.


dijous, 21 de setembre de 2017

Elena Poniatowska – Leonora

Quan vaig començar a llegir El mundo de ayer de Stefan Zweig, fa ja fa poc més d’un any, cada vegada que passava una pàgina, tenia la sensació de ser una inepta cultural. No tenia ni la més remota idea de qui eren molts dels personatges que l’austríac citava pels seus encontres o per les seues lectures, molts d’ells grans figures de l’àmbit, fins i tot, l’art que dominaven. Pense que Zweig va ser un home afortunat, que va estar envoltat per intel·lectes extraordinaris i fets històrics no menys extraordinaris. Personalitats com la d’ell hi ha poques en el món.

Cronològicament va coincidir amb l’artista Leonora Carrington. Que jo sàpiga, ell no diu mai que es conegueren personalment; és molt factible, per altre costat, perquè igual com ell, la pintora surrealista també va ser una dona fora de l’habitual, i que per circumstàncies, i malgrat les dificultats que va travessar, tenia un cercle d’amics del més carismàtic. Amb la lectura d’aquesta particular biografia novel·lada, Poniatowska m’ha fet retornar a mi que no sé res de la cultura del segle XX. És més: qui n’estiga interessat, que es prepare, perquè hi ha noms, corrents, pensaments per a tots els gustos, tants quasi com artistes i filòsofs.

Però ací hem vingut a parlar del llibre. Conforme he dit més amunt, estem davant d’una biografia novel·lada d’una artista multifacètica i amb un geni de tres parells de nassos. La lectura t’atrapa, t’absorbeix, i t’envolta: les reflexions de Poniatowska, en la boca de Leonora, fa que et qüestiones cada situació que, com a dona, pots viure dia a dia. Ella es va rebel·lar obertament contra son pare i tot el que ell representava, fins a tal punt que les seues obres, la major part, són fruit d’aquest crit. Però no espereu una lectura lleugera: quan portava un 20% llegit, tenia la sensació de que Leonora havia viscut ja molt. Em preguntava què més podria haver-li passat a la vida, il·lusa de mi!

Per primera vegada, tinc la sensació que estic parlant més del personatge en si que de la novel·la. És difícil deslligar un de l’altra. L’autora ha sabut copsar amb el seu llenguatge i estil les obres de l’anglesa, i de ben segur que el seu caràcter, marcat per una lluita constant per la recerca i la reafirmació del “jo”. Amb la Carrington (i Elena Poniatowska) volaran les hores. Coneixereu artistes estrafalaris. En desmitificareu d’altres. Viatjareu per mig món. Descobrireu fets històrics que quasi passen de puntetes. Vos sorprendreu de fins on ha sigut capaç d’arribar l’ésser humà amb les seues passions i bogeries. I quan l’acabeu, enyorareu la seua estrambòtica i de vegades inaguantable companyia. Parauleta.


dimarts, 5 de setembre de 2017

Penelope Fitzgerald – La librería

La meua elecció de llegir dones durant una temporada m’està fent portar un viatge interessant. Del tot desigual, val a dir també. Amb el post de hui, ens translladem a un xicotet poble d’Anglaterra envoltat d’aiguamolls, al comtat de Suffolk, a la costa est de l’illa. El moment: finals dels anys 50-principis dels anys 60 del segle passat. Una època plena de canvis històrics, econòmics i socials, tots importants per entendre el món tal i com avui és.

I de sobte, en aquesta xicoteta comunitat on tots coneixen a tots, arriba una dona des de Londres buscant una segona oportunitat a la seua vida, i decideix muntar una llibreria a una casa encantada. Ni més ni menys. El còctel resulta explosiu, com vos podeu imaginar. La comunitat i els poders fàctics que la controlen comencen a posar-se nerviosos. Potser Florence era una dona avançada al seu temps. No tarden en alçar-se altres que, en canvi, la miren amb esperança. Però no ens anem a enganyar: tot açò, junt a les dificultats d’accés al poble per qualsevol via, fan que la tasca de l’intrèpida llibrera no resulte gens fàcil. Encara hem de sumar el rebombori que provoca la venda de la novel·la de la què tot el món parla en aquells moments, Lolita, o que per a ella treballe una xiqueta de 10 anys.

Aquesta galardonada novel·la, publicada als anys 70, podria ser actual. L’ambient que crea l’autora, igualment, és interessant, amb una omnipresència de l’aigua i de l’humetat qual la sèrie francesa de morts vivents, Les Revenants, amb Mogwai de banda sonora. També resulta xocant la particular relació amb el rapper o fantasma que viu a Old House, la llibreria en qüestió, i que no revele per a que cadascú traga les seues conclusions. Però sense dubte el que més m’ha agradat ha sigut veure com ha reaccionat cada persona del poble davant l’inauguració i posada en marxa de la tendeta. És com el que deia Truman Capote amb A sang freda, o David Lynch amb Twin Peaks, però d’una manera menys sagnant, si volem. El final, totalment inesperat i desconcertant, val a dir.

Recomane la seua lectura al gremi i als amants dels llibres, no vos durarà més d’una vesprada de diumenge. I ja seria magnífic si es passeu per ací i em conteu. Mentrestant, vos encomane al següent post. Felices lectures de rentrée!

Nota: He estat investigant i sembla ser que en octubre, és a dir, el mes vinent, Isabel Coixet estrena pel·lícula basada en aquest llibre. N'estarem pendents!




diumenge, 3 de setembre de 2017

Agatha Christie – El enigmático señor Quin

M’ha resultat del tot desconcertant llegir aquesta “novel·la” d’una autora que, podem pensar, una vegada llegides dos o tres, llegides totes. Conéixer el senyor Quin m’havien dit que podia resultar una de les millors experiències amb l’autora britànica, i si bé per a mi encara no ha tocat el nivell de Diez negritos (sempre ho dic), almenys m’ha sorprés.

No es tracta d’una novel·la a l’ús de les de la Christie: el format de breus relats no ens és, en absolut, alié, ja que l’ha utilitzat en alguns reculls de Poirot. No obstant això, aquestos relats tenen una sèrie de fils en comú que van contant-nos una única història, el que fa que els casos no siguen independents entre si i que s’hagen de llegir de manera linial. En un principi sembla que els successos que presencia l’ancià i victorià Satterthwaite estiguen resoltos, sempre amb l’ajuda del senyor Quin, a través del mètode hipotètic-deductiu, amb converses platonianes, seguts al caliu d’una llar, entorn una taula. Jo mateixa vaig interpretar com una mena d’homenatge a Sherlock Holmes d’entreguerres, o ja si haguera sigut publicat uns anys més tardm a Guillem de Baskerville. Però a poc a poc les històries en les quals es va immiscint el senyor Satterthwaite conten la seua vida i com la coneixença amb el senyor Quin, del qui poc o res sabem, l’afecta fins a límits insospitats. Podríem pensar que el misteri de Quin es resol al final, amb l’últim relat, el més enigmàtic i complex de tots: no és del tot cert, ja que si bé es mostren prou bé les cartes d’aquest personatge, jo, com a lectora, em quede amb més interrogants i amb la sensació de no haver entés res. 

És una novel·la molt críptica i metaliterària si volem, on Quin se’ns desvela com l’Arlequí de la Commedia dell’Arte italiana-: el nom complet del qual, no casualment és Harley Quin-, i qui participa indirectament en una sèrie de dotze relats de caire amorós, amb parelles artistes i intel·lectuals, més alguna decrèpita aristòcrata, amb un toc bohemi. Amb el temps i de manera inesperada els dos homes van mantenint una especial relació, potser entesa amb un sentit dramàtic i teatral, amb una més que evident evolució del caràcter del senyor Satterthwaite, que passa d’espectador a actor.

La recreació dels ambients i el físic dels personatges cobra una especial relevància. En aquest sentit, és magnífic el relat de la Christie, ja que tot és important per a que els lectors (televidents? assistents a l’acte?) ens clavem en la història i ens oblidem si portem hores llegint. Al final, resulta que hem assistit a un espectacle sense saber-ho, i on hem presenciat un cercle perfecte que ha acabat per tancar-se als nostres ulls. I si em pregunteu per quina ha sigut la meua favorita, sense dubte la primera història de totes, un relat gòtic romàntic de manual i que podria haver escrit el mateix Bécquer a les seues Leyendas, o fins i tot, el relat de la cara a la finestra, encara que tots són magistrals. L’únic inconvenient que li pose és l’últim relat, que m’ha deixat un gust agre i dolç a la vegada, perquè haguera agraït una major claredat.

Si heu pensat que heu llegit tot d’aquesta arxiconeguda escriptora, doneu-li una oportunitat a Quin perquè valdrà la pena, i això que és dels seus relats menys coneguts. Si ho feu, passeu-se per ací i digueu-me què vos ha semblat. Fins la propera lectura!


dijous, 24 d’agost de 2017

Kate Jacobs – Amigas entre fogones

Comfort food és el títol original d’aquesta novel·la de Kate Jacobs, més coneguda per ser l’autora de El club de los viernes, que no he llegit. La traducció literal de la protagonista de seria més o menys “menjar que consola”. Curiós que aquestos siguen els origes de la paraula “restaurant”, on s’anava a “restaurar” els ànims a través del menjar i de la beguda.

Els protagonistes d’aquesta història tenen una relació especial amb el menjar. Hi ha per al que és la seua manera d’entendre la vida i interactuar amb els demés, altres el veuen com un negoci mesclat amb records o interessos familiars, o els que pretenen escalar i adquirir notorietat pública gràcies als aliments. En canvi, hi ha qui no té cap interés particular o menja qualsevol cosa que se li passa per davant, potser com a senyal de que alguna cosa no va bé en les seua vida. 

L’editorial va decidir fer un gir en espanyol, i traduir la novel·la i vendre-la amb el títol que teniu dalt de tot. Una decisió una vegada més poc encertada per dos motius: un, perquè tot no són “amigues” el que es reuneixen entorn els foguers, perquè també hi ha uns quants homes; i segon, perquè les relacions entre aquestes persones no és d’amistat. Uns sí que són amics (la minoria), però altres són enemics declarats, familiars, o simplement coneguts i companys de treball. Imagine que es vendrà més d’aquesta manera, sota l’etiqueta de chick-lit gastronòmica, i més si li sumem el fet d’una suggerent i bonica foto de coberta.

Però anem al moll de l’os: respecte a l’argument i als personatges, tot és un destrellat de principi a fi. Gus Simpson és una presentadora exitosa d’un programa de cuina, que per diferents circumstàncies entra en una crisi professional i personal. Els productors li encomanen un nou format, amb nous marmitons, entre els quals es troben professionals dels sector, familiars, una ex miss Espanya sevillana amb més ambició que sabates té a l’armari, i una veïna amb un passat misteriós. Però aquest no és l’únic fil. Per si mostrar-nos la part del darrere de les càmeres en un plató de cuina no fóra poc (qüestió original perquè no havia llegit cap novel·la que tractara el tema), comencen a mesclar-se les històries personals de tots i cadascun dels actors d’aquesta telerealitat, més a banda altres fils més bé terciaris i que al final t’adones que no han implicat res per al desenvolupament de la trama ni del programa en si. A més a més, aquestos personatges no poden ser més superficials, perfectes, rics i formosos, per suposat, estereotipats i poc creïbles, amb diàlegs que ratllen el ridícul. De fet, és un dels pocs llibres que vaig estar a punt d’abandonar quan portava cinc minuts de la seua lectura, però vaig seguir per tractar-se d’una “gastronovel·la”. 

Podria dir que ha sigut una pèrdua de temps la seua lectura, però això no m’agrada pensar-ho perquè crec que sempre rescate algun aspecte. De tota manera, és preocupant (ho és?) la baixa qualitat de la literatura, o de les novel·les, relacionades amb el menjar. Poques arriben a tindre connotacions majors, amb un interés perquè els lectors podem aprendre alguna cosa, o trencar-nos algun esquema, o fins i tot poques tenen un llenguatge més elaborat.

Arribats a aquest punt, pense que passaré el que resta d’estiu a llegir altres menesters. Potser un clàssic, que no solen fallar? Ho sabreu al meu Twitter o al següent post. Bones lectures!


diumenge, 13 d’agost de 2017

Isak Dinesen – El festín de Babette

Karen Blixen. Dit així segur, però segur, que a qui més i a qui menys li sona el nom. I si ara dic Memorias de África? No val a pensar en Robert Redford (que tampoc està mal!). En la pel·li, Karen Blixen és la protagonista femenina, que investigant per a aquest post, he averiguat que és l’autora d’una novel·la autobiogràfica que després es va portar, a quina bona hora, a la gran pantalla. Karen Blixen va escriure diversos relats i novel·les amb alguns pseudònims, entre ells, el d’Isak Dinesen. 

Poc es pot dir d’aquest conte que no s’haja dit ja. L’argument, també fet magistralment cine, està més que analitzat i reanalitzat. Dues castes i formoses germanes viuen al si d’una xicoteta comunitat noruega, amb l’austeritat que la seua religió els demana. S’alimenten a base de sopa i bacallà assecat, i les relacions amistoses que tenen (ni parlar-ne de les amoroses), es desenvolupen entorn el Germans i Germanes, fidels com elles. La seua tranquil·litat es veu transbalsada la nit en què Babette, demanant ajuda, truca a la porta. Era amiga d’una antiga coneixença francesa d’una de les germanes. Grossa i silenciosa, i antiga comunera de París, s’adapta a la vida i costums d’aquest grup nòrdic, passant a formar part del servei de les germanes, cuinant per a elles. El dia que Babette rep una alta suma de diners decideix convidar els Germans i les Germanes, junt les seues ames, a un sopar francés. Tot és ostentós i triat amb mil·limètrica visió: des de la il·luminació del menjador, als vins, la sopa amb ingredient especial, fins el postre. El resultat és totalment inesperat per als comensals.

Aquest simple argument es desenvolupa al llarg de massa poques pàgines per al meu gust. La lectura és ràpida i senzilla, sense detalls superflus o frases grandiloqüents, igual d’austers que la vida de les dues boniques germanes. El tema, com el menjar defineix i transforma les persones, està més que tractat en mil i una novel·les, però en aquest relat es posa més de manifest que mai. La descripció dels personatges, amb quatre pinzellades per a cadascun, no requereix molt més. 

Per si no s’ha notat, he gaudit molt de la companyia de Babette i d’aquest gèlid ambient, que al final acaba mutant al caliu d’uns bons vins. Una novel·leta o conte, en fi, que pot desmuntar la frase que diuen alguns, que no lligen perquè no tenen temps. Si no llegiu és perquè no voleu.

Fins la propera lectura!



divendres, 11 d’agost de 2017

Ángela Vallvey – Tarta de almendras con amor

Saber cuinar ens pot redimir. Aquesta és la idea principal que extraem de la “gastronovel·la” juvenil, protagonista del post de hui. No s’ho creeu? Doncs aleshores és que no coneixeu Fiona i la seua història personal: una adolescent de 17 anys amb un drama familiar a les esquenes menja de manera compulsiva com a manera d’oblidar-se momentàniament dels seus problemes diaris. Obesitat, un pare amb una malaltia rara i que quasi sembla el Dale Cooper-Dougie Jones de la tercera temporada de Twin Peaks, i una mare que mor d’una manera traumàtica, assetjament escolar, soledat, excés de responsabilitats per a una menor… En el moment en què Fiona aprén a cuinar per a un concurs cibernètic, la seua vida comença a canviar.

Vaig a ser molt clara: el llibre no m’ha convençut en absolut. El que em va motivar la seua lectura va ser, com no, la seua preciosa coberta (tots tenim un punt superficial), i el tema. Sabeu que la meua debilitat són aquest tipus de novel·les. Però el demés és una llàstima. Per la manera en què repeteix les idees sobre son pare, el barri, els seus amics o l’amor, li sobren la meitat de pàgines, i es fa una lectura pesada. A més a més, els personatges estan estereotipats fins a l’extrem, amb el típic xic guapo, la xica popular, la grossa i la rara. Per no dir l’exasperant i constant recurs a les hipèrboles i a l’ús d’etiquetes de tuiter, els hashtags, que molesten en la lectura i als que els he trobat poca gràcia. Tres o quatre dispersos en el text, bé, però de manera constant definitivament no és una bona idea. O les situacions surrealistes o de difícil explicació, que fan poc creïbles certes trames o anècdotes.

Les coses bones: la filosofia del llibre, de com quan hi ha un propòsit bo en la vida un pot millorar, evolucionar i sentir-se feliç, i de pas, fer feliços als del seu entorn; les comparacions que fa relacionades amb aliments i la cuina; i de certa manera, que no es resolga tot, ja que hi ha fils que no tenen un final agradable, o ni tansols tenen final, ja que si tot acabara bé seria, seguint els símils culinaris, massa “pastís” o “ensucrat”. Encara que per a què enganyar-nos, sabem que tot acabarà d’una manera més o menys satisfactòria per a la protagonista.

Novel·la passable però que s’hauria de reformar per a treure-li millor suc i tindre, per tant, una lectura d’una digestió més lleugera. 

Què tal si seguim amb la resta de la carta? Bones lectures!