Amélie Nothomb- Ni Eva ni d’Adam

Conta l’Antic Testament que Eva va ser la responsable de portar el pecat original a l’humanitat. La serp la va temptar amb la poma, i ella, dèbil, va caure i li la portà a Adam, que seduït per l’idea, va mossegar el fruit prohibit. Quan Déu es va assabentar, els va expulsar als dos del paradís i els va portar al món terrenal, sense abans maleir la raça humana amb grans penúries.

Qui no ha trobat en un moment determinat de la seua vida el seu paradís particular? Pot ser una platja, la cima d’una muntanya, o fins i tot (per a gustos, colors) un centre comercial. Però... i si el paradís puguera ser un estat mental? Sí, una mena de nirvana en el que els inconvenients es veuen des d’un altre prisma, no hi ha problemes, o si els hi ha, es minimitzen, perquè res en absolut pot desfer el món de meravella en el que vius.

Si seguim fil per randa el que Amélie Nothomb relata a la seua novel·la, sembla que va estar un temps al seu paradís particular, Japó, entre els braços del seu Adam, Rinri, això sí, amb els ulls un poc més esquinçats que el de les Sagrades Escriptures. També va sofrir la temptació: una vida comfortable, només accessible a través del seu amant. Tenim poma: uns quants caquis, saborosos, acabats de collir. I el menjar japonés del que dóna compte de manera detallada, quina delícia.

M’incline més per pensar que el paradís no és un lloc. Impossible. Un jardí de les delícies col·lapsat de gent de totes les èpoques. No té sentit. A més, mentre que per a uns, els més pudorosos, la manca de vestimenta seria el pitjor dels seus malsons, d’altres n’estarien encantats... Sense tenir en compte que cadascú exigiria el seu paradís, fet a la seua manera i gust, convertint-se tot plegat en un estat anàrquic, capritxós i  insostenible.

Per això cada vegada estic més convençuda de que no hi ha més Edén que el que nosaltres ens creem en vida: ens envoltem dels nostres èssers estimats, anem als llocs que més ens agraden, passem el nostre temps lliure fent les coses que més ens plenen, i si tot fóra ideal, tots rebríem una remuneració per treballar gaudint de les nostres passions. Però els gustos canvien: el que als 15 anys et semblava fascinant, pot no ser-ho als 17, ni molt menys als 30. I què fer quan de sobte et sents atrapat pel teu paradís? Hem de ser valents, agafar les regnes de la nostra vida i  prendre les decisions que ens portaran al que nosaltres busquem.

Crec que no seré l’única que s’ha sentit plenament reflexada amb les aventures que viu la protagonista a les terres del Sol Naixent i els sentiments que hi va experimentar: situacions desesperants, de vegades producte del xoc cultural, divertides, comprometedores, i inclús desgarradores, sempre assaonades amb seu particular toc d’humor i esperit crític. I per si això fóra poc, aquesta autobiografia ens ha servit per a albirar quant a penes la complexitat d’una de les civilitzacions més fascinants i mil·lenàries: la nipona. Quina enveja he experimentat al llarg de les narracions en les què el menjar japonés era el protagonista, amb la delicadesa pròpia de les seues receptes, i els sabors de mar i de terra que, de ben segur, omplien les estances que compartien Rinri, Amélie, i els seus acompanyants.

Si bé m’han entrat ganes immediates d’agafar el proper avió a Tòquio per l’evocadora descripció dels paisatges, el llibre té un moment en el que vaig sentir una gran angoixa: la nit en la que la protagonista quasi se’n va a l’altre món per congelació, degut a una terrible tormenta de neu al Kumotori Yama, un mont japonés. Alguna cosa va passar aquella nit, potser una onibaba bona la va salvar al refugi? (per cert, tindrà alguna cosa a veure el nom de la bruixa Yubaba d’El viatge de Chihiro? Desconec per complet la resposta) Dit siga de pas, no entenc com una experiència tan aterradora sembla no afectar-li massa a la protagonista, almenys després ni ho torna a mencionar. Jo quedaria traumatitzada per a sempre.

Si alguna cosa ens ha quedat clara després de llegir aquesta novel·la és que ningú es banya dues vegades en el mateix riu.  El que és segur, o almenys sembla després de veure la trajectòria d’aquesta autora, és que la decisió final va ser la correcta. Al cap i a la fi, pel poc que he llegit d’ella, sembla que és una de les poques afortunades que  finalment ha sigut capaç de trobar el seu paradís en aquesta jungla. Que no és poc.