M’atrauen les vides de
personatges femenins. Veure com solventaren les seues carreres cap a un èxit
fulgurant en els seus respectius camps, perseverant en un món d’homes sense
decaure. Com sol passar, de vegades sacrificant de manera conscient o no
aspectes de les seua vida privada. Realment els anys no han fet canviar massa
aquesta situació.
També buscava respostes: quin era
el factor que els va fer arribar aquest èxit, com trobaven la seua inspiració.
Així que després de la lectura de la seua biografia puc dir que aquest aspecte
no se m’ha quedat massa clar. O bé, sí, potser sí: que en el cas de l’autora de
Diez Negritos (una de les que més
m’agraden d’ella) va ser el talent innat. Bé, això ens lleva un poc d’esperança
a aquells que no en tenim tant o gens. No hem d’oblidar la seua gran dedicació
i hores de feina, cosa ben comprensible, això sí.
El llibre es fa molt pesat en
alguns moments, encara que em sembla original recórrer als relats de la mateixa
autora per a explicar les seues experiències (que, per altra banda, reconec que
desconec en absolut, per ser històries dels primers moments de Christie, o
perquè no són novel·les de misteri). Pel que sembla, va recórrer prou a
l’escriptura com a remei dels seus mals. De tota manera, pense que l’autora del
llibre recorre de manera excessiva a aquesta tècnica, i de vegades tenia la
sensació de no estar realment llegint el que buscava.
També m’interessava veure la vida
d’Agatha amb Max Mallowan, un important arqueòleg britànic del moment, i com
dues personalitats tan fortes i tan cultes havien acabat acoblant-se per
esdevenir una parella sòlida i amb un carisma reconegut a nivell mundial. Ven y dime cómo vives es un testimoni
preciós de primera mà de la Christie amb el seu marit, encara que discret com
ella i ple de fi humor anglés, de quan ell treballava i ella li tirava un cop
de mà a algunes excavacions al Proper Orient. M’imagine que la famosa frase de
“casa’t amb un arqueòleg etc” vindrà d’aquesta època.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada