Abans em referia a ells com “vampirs energètics”. No sé si
per simpatia a aquestos personatges literaris que m’acompanyen a les meues
lectures des de fa més de 15 anys (res de modes), o perquè vaig incorporar
aquesta expressió quan vaig llegir algun
comentari al respecte de la novel·la d’Adelaida
García Morales, “Bene”.
Tots hem notat com al llarg de la nostra vida ha hagut algú
que tenia un poder especial sobre nosaltres, i no per a bé, precisament. Persones
que només es dedicaven a treure els draps bruts dels demés o que sempre tenien
una frase per a desqualificar qualsevol feina que hagueres fet. Gent que la
seua sola presència t’inquietava, inclús t’arribava a amargar el dia. Hui en
dia, el fet d’estar més o menys acostumats a treballar en equip, moure’ns per
diversos àmbits, viatjar, etc. fa que tinguem més experiència per a neutralitzar
aquestes persones.
A hores d’ara els denomine “tòxics”, en honor al llibre d’autoajuda
de Bernardo Stamateas, “Gente tóxica”. No, no era per Roy, the toxic boy de Tim Burton, pobret meu. I sí, entre les meues
lectures figura també aquest gènere. No tinc vergonya de dir-ho: no ha sigut el
primer ni tampoc l’últim. Supose que quan ens cauen a les mans aquestos llibres
és perquè els anàvem buscant sense ser-ne massa conscients. En un moment donat,
necessitem una lectura que faça que ens abstraguem d’un problema concret, per a
teoritzar sobre ell i per a poder reprendre’l d’una manera contundent i
tranquil·la.
Actualment tinc en el meu entorn personal i professional un
total de sis persones tòxiques. Les he contades. Fugir d’elles, tal i com
recomana aquest llibre alguna vegada, m’és un poc complicat, així que intente
aplicar el llegit quan no queda més remei que estar amb elles. El resultat per
ara és un poc desigual, hauré de millorar en alguns casos. En altres, crec,
estic començant a controlar-les. Però és interessant veure com algunes de les tècniques
ja les aplicava abans de manera espontània, supose que per supervivència i per la
natural recerca de la felicitat. De moltes altres, la resta, he pres nota.
Es podrien fer moltes crítiques a aquest llibre, inclús als prototipus
de tòxics que l’autor descriu. Jo, de fet, n’afegiria algun més. Però crec que
hi ha algun que altre descuit important, propi de les generalitzacions: les
persones catalogades com a tals no són el dimoni; a més, ni tansols saben que són
tòxiques, i en ocasions, ni tansols gaudeixen amargant l’existència als demés.
Altre punt: per què aquestos “enverinats” no tenen efecte
sobre tots per igual? Supose que la simpatia i la química entre les persones té
alguna cosa que dir. Perquè aquesta gent constitueix un pilar essencial per a
la felicitat de les seues parelles, dels seus amics, de la seua família, a pesar de que nosaltres
no entenguem massa bé com o per què.
I per últim... Per què existeixen els comportaments nocius i
perjudicials? Un “tòxic” ho és per a tota la seua vida? Es pot “rehabilitar”? Pot
ser una mateixa persona multi-tòxica? Ho és al llarg de tot el dia o és així
com reacciona davant certs estímuls? És conscient una persona tòxica de la seua
toxicitat? Pot ser tòxica una persona que no coneixes de manera directa, però
que les seues decisions afecten la teua quotidianitat? Com per exemple, els
nostres “benvolguts” polítics!
Per altra banda, hi ha un aspecte que em sembla un poc més
greu. El títol secundari del llibre diu “Las personas que nos complican la vida
y cómo evitar que sigan haciéndolo”. Això està molt bé si la persona a la què
li detectes aquestos comportaments perniciosos per a la teua salut mental no té
res a veure amb tu des del punt de vista personal. Però què ocorre si és un
familiar, un amic proper, la teua parella? No està bé allunyar-nos, deixar-los “a
l’estacada”. Les directrius que se’ns donen són per a defugir, per a esquivar,
poques vegades per a afrontar amb estima i ajudar. Perquè no ho oblidem: és més
que probable que comentaris i actituds “tòxiques” denoten algun tipus de
problema seriós, com complexes, depressió...
En fi, el llibre torontolla en alguns aspectes a l’hora de
definir controvèrsies i a mi m’han sorgit moltes preguntes. Hem d’estar alerta
amb aquestos llibres. Agafar d’ells el que ens interesse, fer autocrítica i
aprendre un poc d’ells. A mi m’ha agradat molt (a pesar dels meus “peròs”), i
el veig útil davant situacions puntuals. De tota manera, sabeu al final el que
queda? El de sempre, “viu i deixa viure”. Segueix el teu camí de la manera més
recta possible, i també més neta. Fem-nos acompanyar d’aquells que creuen en
nosaltres i que tots els dies ens treuen un somriure de la boca. Tot el demés, no
val la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada