Al decidir-me per aquesta
novel·la, la tercera que llegisc de la Nothomb, pensava que anava a trobar-me
algun tipus de Dexter Morgan fet lletra. De fet, el meu criteri per triar
precisament aquest títol va ser per això, perquè ara mateix estic capficada amb
la sèrie televisiva més descarregada de la història, i que conta el procés “d’humanització”
i assassinats amb certa dosi d’ètica d’un serial
killer amb lleugers tocs de síndrome d’Asperger (i és una opinió personal).
Res més lluny de la realitat. De
fet, la pista ja la va donant el títol. Tal i com va fer amb Cosmètica de l’enemic, l’autora recorre
a l’etimologia, a l’orige de les paraules. Higiene
deriva del grec, i sintetitzant molt, vol dir curació. O siga: va a haver un assassí que es va a sanar. De què?
De qui? Com? I qui és l’assassí? Perquè l’obra despista, i molt. Sobretot al
principi. De sobte i sense preàmbuls, mitjançant una sèrie d’entrevistes fetes
per diversos periodistes més o menys mediocres a un premi Nobel del literatura
moribund, el lector es troba amb una obra densíssima, que elucubra sobre la
literatura i la lectura, entre moltes altres coses (sí, tots sabeu la meua
predilecció pel menjar, i sí, també hi ha unes planes dedicades a això, però
hui no és el tema). De pas he de dir que nosaltres, els lectors, no eixim massa
ben parats de les paraules d’aquest octogenari. Per la temàtica i la
complexitat en l’estructura, ningú diria que Higiene... va ser la primera publicació d’aquesta escriptora tan
particular, perquè els diàlegs que mouen la trama (com va passar a la de Cosmètica...) són tota una declaració de
principis. Inclús no és desgavellat pensar que és la mateixa Nothomb la que
opina en boca de l’entrevistat.
Gros i deforme, lleig, satíric, maleducat
i molest. Aquest és Prétextat Tach, el protagonista del llibre. L’héros, com diuen en francés. A ningú li
crida l’atenció el nom? No recorda a aquell Textor Textel del que ja vam
parlar? I Prétextat, no sona un poc a pretext,
“excusa per a fer alguna cosa o no haver-la fet”? Si alguna cosa se’ns queda
dins després d’haver acabat aquestes 130 pàgines és ràbia, la mateixa
segurament que va utilitzar l’autora per a escriure, ja que ho va fer després d’haver
presenciat l’assassinat d’un home borratxo a mans del seu germà.
I qui és l’assassí? Serà Nina, la
periodista intrèpida, vertadera lectora dels llibres de Tach? O serà el mateix
Tach, qui, a través de la seua literatura ens mostra una realitat repugnant,
que a qui més o a qui menys li ha recordat a Lolita, de Vladimir Nabokov? En definitiva, diàlegs delirants, malícsia
continguda, literatura i preguntes per contestar. Personalment, he pensat que l’Higiene de l’assassí que nosaltres tenim
entre mans és l’obra original de Prétexte Tach, però refeta i ja acabada. Perquè
tal i com ell diu, és una obra que necessita un final, el qual ha de ser
proporcionat només per la periodista, segons els seus raonaments malaltissos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada