Hiromi Kawakami – El cielo es azul, la tierra blanca

El fenomen publicitari relacionat amb la traducció dels títols de pel·lícules i llibres és quelcom ben conegut, i el que és pitjor, habitual. Els resultats solen ser prou nefastos, sense tenir en compte que no es respecta per a res la versió original. La manera que tenen aquestes agències i editorials de tractar als consumidors, nosaltres, com a menors d’edat, em desespera. I més quan aquest tracte està sotmés a un únic interés, l’econòmic, el de fer un títol en teoria més atractiu i així vendre més i més. La maleta del professor és el títol original d’aquesta fresca novel·la d’Hiromi Kawakami, de la què ja vam parlar setmanes enrere amb El senyor Nakano i les dones.

Què té de mal, el títol que es va decidir al Japó? Després d’haver llegit (gaudit, saborejat) la novel·la, em sembla més encertat recórrer a la sinècdoque que a les estrofes que Tsukiko intenta cantar en un moment puntual del relat, ja que la maleta és un element omnipresent en la història, pel que ella es pregunta amb curiositat de tant en tant. Hi ha més: un detall que m’ha resultat més exasperant si cap, el subtítol, Una historia de amor. Açò ja és el súmmum. Damunt, l’editorial ja ens diu a la portada en clau de què hem de llegir la novel·la, és a dir, ens dirigeix la lectura. En definitiva, per partida doble se'ns tracta d’ineptes. Jo, com a lectora, determinaré quin és l’aspecte que més em va a interessar del text, i no necessite que vosté, senyora editorial, em diga què és el més interessant d’aquest relat. Perquè sí, és una història d’amor. Però no espereu trobar ací a Danielle Steel, amb tots els meus respectes a l’autora i als seus seguidors.

Però no s’acaba ací el destrellat. Buscant informació per a aquest post, disposada a posar-me a escriure d’immediat, vaig fer un gran descobriment: havia novel·la gràfica. Yupi! Però no, no es diu ni La maleta del professor ni El cielo es azul, la tierra blanca. Es diu Los años dulces!!! En fi, compreneu la meua frustració? A tot això, vaig trobar la novel·la gràfica, amb dibuixos de Jiro Taniguchi, i estic en ple procés de llegir-la; ja puc avançar que m’està encantant. Però una cosa no lleva l’altra: no entenc com, d’un mateix text, dues editorials han decidit posar dos títols diferents, amb major o menor relació amb el contingut.

Tsukiko i Harutsuna Matsumoto són dos ents solitaris, ex-alumna i professor jubilat, respectivament. Les circumstàncies de la vida els porten a retrobar-se, molts anys després, darrere de la barra d’un restaurant que ambdós solen freqüentar. Junts viurant un amor particular (i no cite a Lluís Llach), almenys des del nostre punt de vista occidental. A banda de la marcada diferència d’edat, ella és una dona del Japó de hui en dia, ell un home tradicional, amant del seu país, de la seua llengua, tradicions, literatura i paisatges. Ella és una dona que necessita una certa dosi de sake o cervesa per a poder sincerar-se amb el professor, qual Raj de The Big Bang Theory. Ell serveix les begudes millor que ella seguint els cànons marcats, i se les beu amb calma, sense alterar-se massa.

Es parla, com no, de menjar en aquesta novel·la. I molt, de manera contínua. Les relacions amb els diferents personatges (els dos principals i els que van pivotant) es vehiculen a través d’un plat al davant o un got a la mà. De fet, una de les coses per les que al principi Tsukiko sent una certa atracció pel professor és per la seua similitud gastronòmica. Jo diria que més que una història d’amor, tal i com resa el subtítol triat per l’editorial, és una narració sobre l’alimentació japonesa actual, sobre costums i llocs de reunió. L’amor juga un rol important, i tant, però no més que el rol del menjar.

En aquest món tan globalitzat, hi ha certes informacions que nosaltres mateixos filtrem o se’ns venen ja filtrades. Menys mal que amb internet tenim més opcions per informar-nos de les coses que més ens interessen. Fa un temps vaig preguntar als meus amics i coneguts si coneixien alguna novel·la en la que la gastronomia fóra un element central. Em va vindre un allau de títols, tot siga dit, però cap referència sobre literatura japonesa (o xina, o russa, o índia, o marroquina o hawaiana, etc). Açò em fa pensar en aquest sedàs monumental que encara impera hui en el nostre imaginari. És un poc trist, perquè les arrels del desconeixement del món que ens envolta són molt profundes, i podrien començar en els plans d’estudis de les escoles, instituts i facultats, on impera la concepció occidental del món.

Deixant a banda aquest parèntesi, també voldria dir que crec que he començat a copsar mínimament a l’autora. I m’ha costat perquè sóc la primera amb aquest sedàs mental del que parlava abans. Ja en el post sobre El senyor Nakano deia que el relat estava fet a base de pinzellades, de detalls, d’anunciar un fet trascendent i acte seguit llançar una línia que ens distreia l’atenció cap a un fet puntual, com un so, un aroma, un color. No sé res de literatura japonesa, però em dóna la sensació, i demane excuses per si m’equivoque, que tots els capítols d’aquesta autora no són més que grans haikus, que exalten els plaers humans i la natura. Seguirem investigant aquesta autora.