Haruki Murakami – Tokio blues

Ja feia temps que anava al darrere d’aquest títol, sobretot per les males opinions que vaig sentir després de llegir Kafka a la platja. Tenia ganes de poder parlar per mi mateixa, i que ningú entelara la bona estona que vaig passar llegint Kafka, així que quan he pogut, li he pegat un bon mos. I ja puc dir que menys mal, perquè m’ha agradat prou; de fet, després d’haver-lo llegit, no entenc a sant de què aquelles crítiques.

En primer lloc, i abans d’entrar en matèria, tenim al davant altre cas de canvi de títol per interés editorial. L’original és, com sol passar, més coherent: Norwegian wood. Aquesta fusta és la que s’utilitzava per a construir algunes cases de poca qualitat del centre de Londres. La cançó relata una vetlada d’un xic i una xica a la casa d’aquesta última; si llegim la lletra, podem pensar que Murakami, amb el seu complet coneixement de la cultura occidental, es va inspirar en ella per escriure la seua novel·la. Vos convidem a que l’escolteu. El que no tinc clar és per què utilitzar el terme blues per al títol rebatejat, ja que el que llegim res té a veure amb aquest estil musical, pel que una vegada més es confundeix al lector i se’l manipula. I per supost, se li atorga al títol un toc exòtic a l’incloure la ciutat de Tòquio, per a que ens cridara més l’atenció. Com sempre, el resultat és un desastre.

Deixant per fi a banda aquestos despropòsits editorials, Norwegian wood és una història de trios solitaris, si se’m permet l’expressió, amb el denominador comú del protagonista, Watanabe, un jove estudiant universitari, especialitzat en teatre, que viu els convulsos finals dels anys 60 a Tokio. La novel·la ens conta les diferents relacions que estableix amb persones del seu passat i del seu present, amb una constant que és la mort i la bogeria, amb alguns signes de vida, com experiències sexuals (prou abundants al llarg del llibre) i culturals, amb les nombroses referències a la cultura anglosaxona i europea, com la música, omnipresent (no només els Beatles) o la literatura, de la que destaca sense cap dubte el teatre grec clàssic, i les seues grans tragèdies. Murakami sap del que parla, perquè ell mateix va estudiar aquesta carrera a la Universitat. Les coincidències no acaben ací, ja que a l’igual que Watanabe, també va estar treballant a una tenda de discos per pagar-se les despeses. També se’ns menciona constantment La montaña mágica de Thomas Mann, llibre autobiogràfic (que encara no he llegit) i que diuen que el de Murakami té abundants paral·lelismes amb aquest.

El protagonista de Norwegian Wood – Tokio Blues és un personatge prou complex, del que realment sabem ben poc del seu passat, ni tansols menciona en cap moment els seus pares ni la seua vida anterior, només la seua forta amistat amb Kizuki i la seua xica, Naoko. Així, Watanabe és un personatge desarrelat, sense passat, amb un present confús i indiferent, i amb un futur incert, del que només sabem al principi de la novel·la que té 37 anys i que està a Hamburg. La galeria de personatges restants és prou variada, però amb un denominador comú: el sexe. El fet de que el practiquen o no marca el seu status mental i la seua personalitat. Si fem cas a aquesta premissa, Watanabe es mou entre dos aigües segons el moment el que es trobe i en companyia de qui estiga. En això, sembla una persona realment influenciable.

A pesar de que siga un llibre sense massa reflexions profundes, és agradable de llegir i trobar-se amb aquesta gamma de personalitats de vegades estrambòtiques, com la simpàtica i desllenguada Midori. Però no ens enganyem, perquè en definitiva, és una novel·la trista, quasi grisa, en un escenari ple de mort i de mentalitats en ocasions molt perturbades, que volen gaudir de la vida però que una força desconeguda els vol portar a l’abisme. Però si m’he de quedar en alguna conclusió, sense dubte és amb una frase que Naoko li diu a Watanabe en un moment puntual, mentre passegen per un bosc: al final, el que hem de fer després d’una tragèdia, és viure. I què millor si ho fem a ritme dels Beatles.

Com amb en Lluís Llach, acabem el post amb música.

I once had a girl, or should I say, she once had me...
She showed me her room, isn't it good, norwegian wood?

She asked me to stay and she told me to sit anywhere,
So I looked around and I noticed there wasn't a chair.

I sat on a rug, biding my time, drinking her wine
We talked until two and then she said, "It's time for bed"

She told me she worked in the morning and started to laugh.
I told her I didn't and crawled off to sleep in the bath

And when I awoke, I was alone, this bird had flown
So I lit a fire, isn't it good, norwegian wood.

Nota: També hi ha adaptació cinematogràfica. El director Tran Anh Hung va estrenar el 2010 una versió prou fidedigna de la novel·la. Magrat deixar-se alguns xicotets detalls que ens portarien a entendre millor les accions dels personatges, puc dir que reflexa molt bé el caràcter dels protagonistes i els paisatges. Per als lectors, val la pena veure-la.