Lleó Tolstoi – La mort d’Ivan Ilitx

Amb aquest títol, era més que evident que Ivan Ilitx anava a morir. De fet, al primer capítol, i sense conéixer-lo de res, assistim a la vetlla del seu cos, i al relat de les seues últimes terribles hores en boca dels seus companys de feina, més interessats en qui ocuparà el seu lloc ara que ell ja no està, i qui anirà a jugar la partida de vint que tenien pendent.

Malgrat això, la tensió es manté perfectament fins el final, a l’espera de la dama de la dalla. Perquè realment el més important per a nosaltres (no per al pobre Ivan, és clar) no és l’enfermetat i la degeneració física en si, que també, sinó més bé tot el procés mental del seu protagonista a l’hora d’enfrontar-se a la vida i a la mort. Ivan Ilitx és un burgés rus decimonònic de manual, amb aspiracions materialistes, que pensa que a través d’una bona posició (i el que ell considera una bona feina) pot aconseguir alguna cosa similar a la felicitat: lluita per tindre la plaça que ell pensa que es mereix al jutjat, lluita per tindre la casa perfecta. I després, què li queda? Una dona amb la què s’ha casat perquè en el seu moment la va considerar el suficientment bonica, però del que no està enamorat en absolut; una filla que està més preocupada per anar al teatre i vestir les millors teles; un fill que ni tansols pot arrimar-se a son pare. Uns companys de feina que anhelen ascendir en el treball, i que la seua desaparició suposa més avantatges a l’hora d’aconseguir els seus objectius. Però, malgrat això, Ivan era feliç, perquè tenia una vida dintre dels paràmetres del desitjable, del socialment ben vist.

Realment no sabem quin és el detonant de l’enfermetat d’Ivan. Ell pensa que una caiguda col·locant una fabulosa cortina. Jo pense que com quasi sempre, la seua falta de plenitud vital va ser el que li va provocar la decadència. La seua ment, en el fons, no estava contenta amb la vida que en teoria havia d’aportar-li tot, i el seu cos es va fer ressò. A partir d’ací comença el més interessant d’aquestes escasses 100 pàgines: la manera que té Ivan per fer-li front a l’enfermetat. I no és una fugida cap avant, conforme fa Walter White a la primera temporada de Breaking Bad, més bé tot el contrari. S’obsessiona amb el que ocorre en el seu cos, en cada símptoma, en cada dolor, fins al punt d’acabar tancat a sa casa i dintre de si mateix, fent insuportable la visió de la seua pròpia família, que només espera que arribe el fatal dia (i no vaig a continuar amb els paral·lelismes de la més que genial sèrie eixida del cap de Vince Gilligan).

Ivan veu passar les hores, compta els minuts. S’aferra a un dels homes del servei, Gueràssim, pensant que és un dels pocs que li pot alleujar el sofriment. I qual últims segons de vida, veu passar la seua existència com a una pel·lícula, però detenint-se en els detalls, pensant que potser tot allò que va fer no va ser el més correcte. Se’n penedeix potser d’haver escollit aquella feina, sense analitzar que era el que s’esperava que ell elegira. Potser també haguera volgut no casar-se en la primera que va passar, voldria haver tingut un poc més de paciència per haver trobat alguna dona que li moguera alguna cosa per dins, encara que entenc que l’amor romàntic, tal i com entenem hui en dia, és una cosa relativament recent. I finalment arriba a la conclusió de que la mort li donarà la solució i el desitjat descans. Encara que li té por, i de vegades al·lucina que la veu en algun racó de la casa, esperant-lo, pacient.

Tolstoi ens presenta una obra molt dura i plena de tocs d’atenció, cosa que és memorable si tenim en compte la seua brevetat, el que encara fa més gran la seua lectura. I com tots els clàssics, no fa més que confirmar que els temes que tracta no tenen data de caducitat. No només les reflexions entorn la mort i que hem de gaudir de cada dia de la nostra existència, sinó també el que ja he deixat caure un parell de vegades, i és plantejar-nos si val la pena fer el que la societat o el nostre entorn espera de nosaltres: hem de lluitar per allunyar-nos dels convencionalismes, del que està ben vist. Educa’t, troba una feina respectable (que et va a esclavitzar), coneix la dona o l’home perfecte, hipoteca’t, casa’t amb la major pompa possible en una cerimònia de 300 convidats, tin criatures, ves a casa després de treballar, tin un cotxe i un gos. En definitiva: queda bé davant del personal i aparta les teues il·lusions i manera de fer les coses, així els demés parlaran en teoria bé de tu, perquè has portat les teues coses conforme s’han de portar hui en dia. I al final, què et quedarà? El teu pensament, assetjant-te i requerint-te si el que has fet ha servit per a alguna cosa, si en resum has pogut riure tots els dies de la teua vida. I si no, en els últims moments sempre ens quedarà el consol de que la mort ens està esperant al final del camí.

A més, voldria fer una observació. En el meu cas l’edició de Quaderns crema és la que em va caure a les mans, i ja no és la primera vegada que advertesc que aquesta il·lustre editorial no tria la millor de les portades per a un dels seus volums. No entenc quina relació té col·locar un llapis a la cara visible de la novel·la. Per a això, millor deixar la portada en blanc, no? Perquè admitim-ho: com a quasi tot a la vida, la primera impressió és el que compta, i més d’un (jo la primera) s’ha vist atreta a agafar un llibre pel seu disseny. Pense que és una de les claus per què un llibre a dia de hui arribe al lector. Està clar que això a Tolstoi actualment li té igual i que a més al tractar-se d’un clàssic una bona portada no és necessària, però hem de tenir  en compte que encara que no ens agrade, un llibre és un objecte car i que el lector es mereix que es tinga cura de tots els detalls, començant per la qualitat del que va a llegir, passant pel format de lletra, tacte del paper i de la tinta, i com no, disseny d’edició, on la portada juga un rol essencial. No sé si aquesta nota arribarà a algú de l’editorial, però no sóc ni l’única ni la primera en advertir aquest aspecte tan incomprensible. Els més puristes diran que com altres coses a la vida l’important és l’interior i què més dóna, però jo conteste que ja que estem, demanem, no? Fem ús dels bons artistes i il·lustradors que tenim a la nostra terreta! La lectura d’un bon llibre d’aquesta manera podria convertir-se així en un acte perfecte, no penseu?

Si aquest llibre tinguera una banda sonora original, crec que Mort d’un heroi romàntic de Manel seria una de les melodies i de les lletres més adients per acompanyar l’estona que durara la companyia d’Ivan Ilitx a les nostres vides. Gaudiu-la també.

Un cosí de ma mare tenia un bufet pròsper a la ciutat.
Fa molt anys van enviar-m’hi com a jove passant d’advocat.
Vaig trobar una cambra senzilla: una taula, un llit, un mirall
i arribava que era nit tancada,
que en alguna taverna del centre s’havia fet tard.

Al replà la senyora Manresa passava les hores cosint,
però aquell dia semblava alterada va apropar-se nerviosa i va dir:
“Disculpi, no sap com odio venir a demanar-li favors.
L’inquilí del 3r aquest migdia estava com boig i ara pico i no respon...”

A la llum d’un immens canelobre vaig obrir-me pas en la foscor.
Avançant entre ombres de mobles repassava les habitacions.
Vaig sentir uns gossos que somicaven, vaig seguir la pista dels plors.
I, senyors, com sabran vaig trobar-me
un gran heroi romàntic mort al menjador.

I tenia una nota ridícula arrugada entre les mans
plena de dits que jugaven amb trenes de postes de sol i donzelles a lloms de cavalls.

Poc després l’inspector s’apuntava el contacte d’un familiar,
un germà que vivia a la costa amb qui celebraven els sants.
Van tancar-li els dos ulls amb tendresa, van tapar-lo amb un llençol blanc.
En silenci tothom glopejava el te verd que havia escalfat la mestra del quart.

Un mossèn va pregar un pare nostre amb un fil de veu mort de son,
al costat vam reunir-nos els homes per mirar de treure el cos.
I estirant d’uns turmells sense vida vaig sortir d’aquell menjador,
la senyora Manresa patia “per l’amor de Déu, vigili’n amb els cops!”

Al carrer la carrossa esperava, el cotxer es distreia observant
uns soldats de permís que cantaven sota la llum dels fanals.
Vam contar fins a tres per fer força per pujar el cadàver a dalt.
Un vent fred va gelar l’aire, un fuet petant amb mandra va fer arrancar els cavalls.

I seguia amb la nota ridícula arrugada entre les mans,
plena de crits en el buit, de desigs violents,
de tempestes que enterren vaixells dins el mar.

Plena de dones rient d’uns sanguinolents
de bellesa que no deixa espai per pensar.

Plena de muses ferides per sempre
per claus rovellats en cançons de poetes vulgars.

Plena de salts infinits on t’esperen immòbils,
per si vols passar-hi, uns gimnastes de glaç.

Plena de besties bavoses a punt d’enfrontar-se
en combat desigual amb els presos cristians.

Plena de nens espantats que miren
si arriben els pares sota la pluja constant.

Plena de joves erectes que arramben
pubilles guarnides pel ball del diumenge de rams.

Plena de braços que s’alcen i paren un taxi
sortint de sopars amb amics que se’n van.

Plena de “Creu-me ho intento, però a estones
sospito, morena, que això no s’aturarà mai.”