Mo Yan – Sorgo rojo

Fa un temps vaig estar llegint molt per damunt alguna coseta sobre una percepció sensorial denominada sinestèsia. D’alguna manera, les persones sinestèsiques poden olorar els colors, tastar un so o tocar una aroma. Si vos dic que el verd és el símbol de l’esperança, una habitació pintada amb tons ocres i grocs aporta calidesa, o que el roig és el color de la passió, a que ja no resulta tan poc familiar? Una dona vestida de roig pot estar dient que se sent segura de si mateixa i que té ganes de marxa. Inclús ja fa temps vaig sentir que arran un estudi, s’havia arribat a la conclusió de que els cotxes de color roig tenen tendència a tindre més sinistres que els dels altres colors. Açò no pot ser perquè sí.

Per tant, no és casual que Mo Yan haja triat el color roig per al títol d’una de les novel·les que més conegut el va fer al món sencer. La tonalitat explota a cada pàgina d’aquest llibre, no tant delirant com el de La república del vino, però el segueix de prop. El roig és el color del sorgo fet vi (elaborat a la destil·leria d’una de les protagonistes), però ho és també de la sang; és el color relacionat amb l’energia, la passió i l’amor, encara que també l’ira i la violència; del foc, de l’inici del nou dia, i del final, qual el sol es pon; és el color per excel·lència de la vida, i com no, de la mort. Mirant-ho així, crec que cap color és capaç d’aglutinar tants significats (oposats o no) com aquest.

Així, amb tantes connotacions com té, no és d’estranyar que tots els sentiments i actes vitals que hem mencionat apareguen a aquesta obra, la tercera que cau a les meues mans d’aquest autor que, com tots sabeu, m’apassiona. Així i tot, crec que les expectatives eren massa altes, pel que el resultat ha sigut desigual. La vaig disfrutar molt al principi, però després, quan les escenes bèl·liques es van fent més habituals, se’m va anar fent més i més pesada.

Sorgo rojo arrenca com una història d’amor particular, mesclada amb un episodi cruel i sense sentit d’una guerra, com ho són totes, terrible i arrassadora. A mesura que la trama va avançant, la història d’amor i de la destil·leria de vi d’aquesta gramínia es va fent secundària, per centrar-se sobretot en la contesa motivada per la invasió japonesa a la Xina dels anys 30 i 40, en concret entorn el municipi de Gaomi Nordest i Grieta Salada. Mitjançant els bots en l’espai i en el temps, el nét de la família protagonista ens conta històries mesquines on tant els gossos, els humans o una rabosa poden tindre veu.

No hem d’oblidar les espurnes de “realisme màgic”, encara que jo més bé en ocasions les definiria de surrealisme. Difícilment oblidaré les possessions de Passió, la segona iaia, o també l’asfixiant escena de la mare del protagonista dintre del pou, assetjada per una granota que semblava que tenia conjuntivitis.

Sempre em passa amb aquest autor: la crueldat dels arguments se’m claven sota la pell, però per damunt de tot està la bellesa. Pot haver lirisme en un camió japonés que explota, ple de cadàvers desventrats; també en la mort d’una mare, assassinada davant del seu fill a sang freda, enmig d’una carretera. Els colors exploten: els rojos de la sang, que de vegades esdevé negra i pudenta; els verds del jade, però també el de les mosques famolenques.

Nota: per als qui vos agrade comparar, hi ha pel·lícula de l’any 1987, del director xinés Zhang Yimou. Ja avise que no és una versió fidedigna del llibre, ja que en primer lloc, la història és narrada de manera linial, i es bota molts passatges bèl·lics (per no dir tots, menys el del principi), a l’igual que els de la vida dels personatges, així que molts conflictes queden reduïts al no-res. És recomanable veure-la sobretot per la fotografia, inclús si consulteu per internet veureu la quantitat de premis que ha rebut la cinta, encara que això per a mi no té una vertadera importància. Sincerament, malgrat que he trobat a faltar que desenvoluparen alguna coseta per a que l’espectador arribe a comprendre millor als personatges principals i el marc històric i de les mentalitats, he agraït que no formaren part de la trama principal els episodis militars. Com sempre, per a gustos, colors.