Sergi Pàmies – Si menges una llimona sense fer ganyotes.

Hi ha gent que va al bany amb un llibre sota el braç. Aquest és un tema del que no es parla massa, però em sembla prou interessant. Recorde que quan era menuda va vindre l’escriptor Enric Lluch a fer-nos una visita i parlar del seu últim llibre del moment, Potosnàguel. A la seua xerrada va dir una frase que encara em persegueix, alguna cosa així que un bon lector és aquell que llig fins i tot al vàter. I jo, que no em considere una bona lectora en excès, i menys encara en aquella època, em vaig mosquejar un poc perquè jo ho havia intentat fer alguna vegada i ma mare mai m’havia deixat. Millor concentrar-se en fer les coses d’una en una, em va dir. Des d’aleshores, sempre m’ha fet gràcia quan he anat a casa d’algú i he descobert una revista o un llibre en algun lloc estratègic d’aquell racó de la casa. Fins i tot, m’he arribat a trobar una Divina Comèdia de Dant, cosa que encara no m’explique: com és possible que algú en aquell moment li pegue per llegir les aventures i desventures de l’Alighieri per l’infern, el purgatori o el cel? Perquè, hi ha llibres aptes per a llegir mentre es fa una altra cosa?

No estic dient que aquest siga un llibre candidat a convertir-se en el primer de la meua llista particular. Sobretot el que pot jugar al seu favor, és que aquest recull de contes es llig en un bufit; sempre i quan partim de la base que els lectors de bany busquen aquest requisit per a triar la seua lectura, clar. Però una advertència: que no vos enganye el llibre de la llimona i la ganyota. Tal i com circula pel web, puc dir que no es tracta de llegir-lo tot de colp: si es vol disfrutar, millor un relat cada dia. Per pensar, per aprofondir en els detalls... De tota manera, reconec que jo sóc de les que gaudeixen de manera àvida, no sóc d’aguantar-me massa les ganes de llegir un llibre (o de veure una pel·lícula, o una sèrie) si detecte que m’agrada. No tinc mesura. Així que Sergi Pàmies va caure en una hora i poc. Això sí, vaig haver de rellegir les primeres històries per culpa de la meua memòria de peix.

D’aquest autor vaig llegir fa un temps L’instint, una obra també breu i curiosa. La recomane. Així que a la de la llimona li tenia ganes. No he quedat decebuda: 20 històries curtes, amb diversos registres, però sense dubte, el que predomina és el tema de la mort, encara que hi ha molts d’altres, com les relacions familiars, la mentalitat masculina, o el procés d’escriptura. Reconec que m’he emocionat fins a l’extrem amb L’altra vida o Una fotografia, m’he rist amb ironia amb Destinataris, Monovolum o La vida dolça, i he visualitzat els detalls de Com dues gotes d’aigua.

Si necessiteu una lectura d’urgència, si és que existeix aquesta noció, aquesta ha de ser la vostra elecció. Això sí, s’aconsella tornar a ella per a refrescar els primers pensaments.

PD: Hui no vaig a parlar de la desconcertant coberta de Quaderns crema. Per a veure una opinió que no fa més que reafirmar-se, apreta ací.