Jaume Cabré – Señoría

De vegades he definit un clàssic com un llibre que no passa de moda. Que estiga narrat en l’època que siga, dóna igual, perquè les problemàtiques, i les crítiques socials o polítiques van a ser les mateixes. Doncs bé: si seguim aquesta definició d’anar per casa, Senyoria, de Jaume Cabré, podria ser considerat d’ací uns anys com un clàssic de la literatura catalana i universal. No només pels temes que tracta, sinó també per la manera magistral en què està escrit: el control del llenguatge és absolut, els nivells dels registres més que controlats i definits. I els personatges, malgrat estar massa estereotipats, també estan molt ben construïts. Jo diria que ocorre el mateix que amb el de Sinuhé l’egipci: el llibre en conjunt està tan ben fet, que fins i tot dubtes que la persona que escriu se situe en un moment i en un lloc diferent al que s’està contant al relat.

El llibre m’ha recordat un poc a Jesús Moncada o fins i tot a Sagarra. Té eixe regust a novel·la coral en blanc i negre, sòrdida i complexa, molt complexa; i com no, l’escenari principal d’una terra catalanoparlant, amb eixa burgesia rica i poderosa, sense títols però amb molts diners. Una burgesia amb secrets i aspiracions, corrupta, amb una vida més ociosa que altra cosa. Sa Senyoria, Rafel Massó, personifica tots els vicis d’aquella Barcelona del 1799, un any de canvis, però que una vegada trascorreguts els anys, sembla que res haja canviat.  Les passions físiques són les que manen i les que porten al principal protagonista a actuar. De fet, són les que posen l’espurna a tot un seguit d’esdeveniments que, a pesar de que durant les primeres planes no ho parega, estan tots relacionats amb ell i les seues activitats il·lícites i immorals. Per això al principi jo mateixa anava un poc perduda en la seua lectura, però al final arriba un punt on tot convergeix i adquireix sentit.

La novel·la m’ha agradat molt, encara que m’ha deixat un sabor agredolç: potser pel tema, potser per l’eterna i omnipresent pluja que cobria Barcelona durant el moment en el què passa tot. Potser perquè hi ha un assumpte crucial que es deixa per aclarir i això m’ha creat cert desassossec (i no dic quin); potser perquè per qüestions logístiques no vaig ser capaç de trobar el llibre en versió original, i crec que llegint-lo en castellà he perdut part de l’essència de l’argument. Però llevat d’açò, crec que és una novel·la molt recomanable per a paladars exigents, i que no deixarà ningú indiferent.