Parlant-vos l’altre dia dels
caquis i de les delícies japoneses d’Amélie Nothomb a Ni d’Eva ni d’Adam, no vaig poder evitar enrecordar-me de Pierre
Arthens. I és que aquest home, que tots haguérem detestat en vida, conforme ho
va fer René (la portera de La elegancia
del erizo), és un vell antipàtic, desagradable i arisc. Però si hi ha
alguna cosa que el porta a l’excel·lència és precisament el menjar. Només quan
recorda els sabors, les olors i les imatges de la seua infància i adolescència es
transforma en la persona que una vegada va ser.
Si alguna cosa li hem de
reprotxar a l’autora és que realment no explica com aquest gran crític literari
es va convertit al costat oscur, sent el particular Darth Vader o el Ciutadà Kane de la Rue
Grenelle, martiritzant la seua família. Potser l’objectiu d’aquest recull de
records en 160 pàgines no fóra aquest. És probable que Barbery vuiguera fer-nos
veure que dins de cada monstre hi ha una sensibilitat, hi ha una història. I
així, qual pel·lícula que diuen que es veu abans de morir, Arthens no recorre
la seua vida ni amb el cor ni amb el cap, sinó amb el paladar.
Dir que he gaudit aquesta
novel·la és dir ben poc. He sentit en cada papil·la lingual el gust del pa,
daurat i cruixent; el del sashimi, de
tall selecte i certer; i què dir del
dinar improvisat a una casa de camp amb uns desconeguts, amb els ingredients
del mateix terreny dels propietaris. Com un de tants plaers que descriu
Philippe Delerm a La première gorgée de
bière et autres plaisirs minuscules.
Pierre Arthens, aquest “rei a la
taula” de gust exquisit i actituds sobèrbies, no obstant, passa les seues
últimes hores gitat al seu llit, buscant EL sabor i EL moment. I jo crec que la
majoria conicidim amb ell. Aquell sabor i aquell moment es troba en l’infància.
Jo no deixe de rememorar el cous-cous
de la meua iaia. Ningú el fa com ella, ni tansols ma mare. Jo ho he intentat
mil i una vegades, ella m’ha trasmés el seu secret, però l’olla es rebel·la. He
tingut la sort de poder tastar coses delicioses, però res com aquell gust que
t’omplia la cavitat bucal, que sabia a ingredients senzills combinats amb algun
ardit alquímic i misteriós. Com que l’enigma segueix perseguint-me, continuaré
intentant-ho, per si de cas algun dia es fa la màgia al foc.