Hiromi Kawakami – El senyor Nakano i les dones

Ho promet: aquesta vegada no he sigut jo. El llibre m’ha trobat a mi, jo no l’he buscat. I sí, entre altres coses, podem considerar que és un llibre de cuina. Però també d’amor, de frustracions, de mort, i de sentiments mai expressats. També de segones oportunitats.

Diuen que hi ha vida més enllà de Murakami, pel que fa a la literatura japonesa. Uns diran: “Buf, menys mal!”, perquè és un autor que no sol agradar a tot el món. Jo, que només he llegit Kafka a la platja, no puc opinar massa, encara que recorde que em va semblar una lectura diferent, i per això vaig decidir donar-li una altra oportunitat per a més avant. Efectivament, Kawakami no té res a veure amb Murakami. Si alguna cosa caracteritza la seua prosa és la senzillesa, la pinzellada, el detall en el relat. Un flash. Després d’alguna afirmació important, la mateixa Hitomi ens contava el rumor que feia alguna tela al moure’s, o l’olor que li venia del plat de fideus que estava menjant. La vida segueix, tot és relatiu, les coses existeixen en l’intensitat i importància que nosaltres els vulguem atorgar.

Diuen que és una novel·la curta, on no passa res, però que malgrat això, t’agrada. Jo no estic d’acord amb les dues primeres afirmacions. Sí, és cert: en quatre dies tens de sobra per a llegir-la, gaudint-la. A poc a poc, per a visualitzar aquells aromes o colors que evoca l’autora. Els capítols tenen nom de productes que arriben en diferents circumstàncies a aquesta tenda de segona mà. A través d’ells, descobrim un món paral·lel al nostre occidental, que és el Japó del segle XXI. Són objectes que pertanyien sobretot a persones del veïnat que han mort, però que passen a formar part de les prestatgeries de la tenda per a tindre una segona vida, per a no formar part de l’oblit. Al cap i a la fi, t’adones de que els objectes són l’excusa per a parlar-nos d’un món immaterial i mental que existeix en els fils que mouen Nakano, Hitomi, Takeo i Masayo.

I tots aquestos debats interns sobre l’amor i el perdó, sobre el lament i l’oportunitat, van, com no, regats d’abundant sake o te, acompanyats de plats de fideus amb porc,  algun canapé de gambes o un, o dos, pastissets de poma. El vi serà la metàfora que servirà per a tancar una etapa de la brocanteria i obrir-ne una altra. El vi, una beguda ancestral, mediterrània per excel·lència, que conta la història de la navegació fenícia i la “civilització” dels pobles, una vegada més com el pont per a l’occidentalització. En aquest cas, com sempre, és un final trist. Un raig de sol entra per la finestra de l’habitació.

Joanne Harris – Cinco cuartos de naranja

En ocasions he debatut amb alguns companys sobre si hi ha llibres que s’escriuen ad hoc per a ser best-sellers o si el best-seller es fa després, l'editorial o els lectors, em té igual, una vegada ja al mercat. Una qüestió similar a la de “què va ser primer, si l’ou o la gallina?”. Jo pense que els autors saben molt bé el que escriuen i per a qui escriuen, per tant, ells són els que tenen en el cap la fòrmula per a un èxit en vendes: són obres molt “guionitzables” i fàcilment portables al cine, personatges molt estereotipats i plans, amb un caràcter molt marcat i previsible, llenguatge molt assequible (inclús, de vegades mal escrits, com l’horror de Katherine Pancol, Els ulls grocs dels cocodrils), trames un tant enrevesades però al mateix temps poc profundes, sensiblones i cursis, i sobretot, ràpids de llegir (i potser d’escriure?). En definitiva, molta lletra però poca literatura. Això, a grans pinzellades.  

Crec que aquest llibre ha pecat un poc de tot el que he dit dalt. M’esperava més de l’autora de Chocolat. Referències molt fàcils com el riu, com a metàfora de la vida, o un peix difícil de pescar, com a Big Fish o El río de la vida. Molt repetitiu i inclús pesat en alguns fragments (crec que al llarg del llibre queda prou clar el caràcter de cadascú, no cal repetir-ho cada cinc pàgines). I molt poc creïble. Segons el meu punt de vista, clar. No cal ser un endeví per a dir que no m’ha enganxat en cap moment i que no m’ha acabat d’agradar, escepte alguns detalls puntuals.  

L’autora ens intenta presentar la vida d’un poble francés en el moment de l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Però també vol mostrar-nos el mateix poble en l’actualitat, Angers, vist pels ulls d’una antiga habitant que se’n va haver d’anar per col·laboracionista. El passat manté un intens diàleg amb el present d’aquesta dona, que es veu constantment atacada pels seus remordiments.

A banda de tot açò, el més interessant per a mi ha estat l’aparició de Luc. Al marge de qui és aquest personatge, cosa que no anem a spoilejar ací, per a mi suposa la metàfora del que ja va dir al seu dia Claude Fischler sobre la cultura de l’snack i el fast-food. Amb el seu somriure californià, Luc és capaç d’amenaçar la crêperie de Boise, malgrat que el menjar que aquest serveix està prefabricat, és oliós i a més, es menja sense cap calma i amb tot el soroll del món al carrer. Tot al contrari de a Chez Framboise, on les receptes tradicionals, els vins guardats a bodegues i les confitures de fruites de l’hort del costat sublimen les taules del restaurant.

Una altra cosa que m’ha agradat, i que sempre em crida l’atenció quan ho detecte, és el nom dels personatges. Mirabelle els posarà als seus tres fills nom de fruits: Cassis (la grosella negra), Reine-Claude (una variant de la pruna) i Framboise (el gerdó en català, la frambuesa en castellà). Cassis ja no mantindrà aquesta tradició per als seus fills, Reinette no va tindre descendència, però sí Boise: les seues filles seran Pistache (pistatxo) i Noisette (avellana). Al mateix temps, aquestes seguiran el costum, així que els fills de la primera seran Ricot (abreviatura d’haricot en francés, bajoqueta) i Prune (una altra pruna), i de la segona, serà Peche (bresquilla). Són guinys simpàtics, com els noms dels protagonistes de La tenda dels suicidis, de Jean Teulé: el pare és Mishima, la mare, Lucrècia, el fill major Vincent, i la filla mitjana Marilyn. Que cadascú averigüe el per què d’aquestos noms... 

Tornant a Boise i a la seua prole, també m’ha resultat curiós comprovar una vegada més com la part femenina d’una família és la garant d’unes tradicions, en aquest cas culinàries, i com les receptes passen de mares a filles junt a una manera de comportar-se a la cuina.

Però para de contar. Ací s’acaben les parts més atractives per a mi d’aquesta novel·la.  És possible que li done una altra oportunitat a aquesta autora, perquè l’idea principal de la pel·lícula de Chocolat, molt a l’estil de Como agua para chocolate, en el sentit de que el menjar és capaç de transformar el nostre estat d’ànim, o nosaltres influir sobre ell, m’agrada prou. En Cinco cuartos de naranja no he vist aquesta influència tan marcada, llevat dels efectes de l’olor de taronja sobre Mirabelle (s’arriba a explicar clarament l’origen d’açò en algun moment?), les comparacions d’emocions i colors amb aliments, el llibre de receptes de Mirabelle com a herència única i valuosa per a Boise, i poc més. Potser el problema era meu, que tenia massa esperances de que m’agradara...

Ens llegim a la propera recepta.