Hi ha moltes plantes i fruits
que, consumits en excés, poden arribar a tenir conseqüències fatals. En canvi,
si la dosi és la justa, els efectes resulten guaridors i bons per a
l’organisme. L’all no és una excepció: és bo per al sistema circulatori i el
millor antibiòtic natural que existeix (deixeu-vos de pastilles, açò funciona
de veritat), però en sense moderació, provoca que la sang es faça massa líquida
i que el nostre olor corporal varie sensiblement. El consum d’alls no sempre ha
estat ben vist per les diverses societats, inclús alguns autors anglesos
decimonònics posaven el crit en el cel quan venien als països mediterranis i
veien que s’hi consumia all. És més: diria que aquesta visió no els ha
abandonat, i en eixe context posaria jo les famoses paraules de Victoria
Beckham quan se’n va anar de Madrid dient que Spain smells like garlic.
És encara més curiós que ella,
sent un dels exemples més sonats de l’encefalograma pla que hi ha sobre la
superfície terrestre, imatge viva de la frivolitat, tinguera més raó que un
sant. I més m’adone després de llegir aquesta novel·la, tot siga dit, escrita
per l’últim premi Nobel de literatura. Alguns diran que és el millor escriptor
viu que hi ha a l’actualitat. No seré jo la que els contradiga, perquè no ho
sé, però el que sí sé és que la novel·la m’ha agradat i molt. Tornant a la
Beckham, i amb açò acabe aquest circumloqui, em queda més que clar després de
llegir la novel·la de Mo Yan perquè amb la narració d’aquestos fets, imaginaris
però totalment versemblants, i en un lloc inventat dintre de la vasta geografia
xinesa, veiem que allà on hi ha una casta política (ignorant, insensible,
injusta) hi ha corrupció. És un tema que després de més de 20 anys de la seua
publicació continua estant latent. I és un fenomen que ocorre ací, i a la Xina popular, com diu el
dit. Espanya fa olor a all (també València), un tuf quasi insuportable. I quan
una cosa fa una olor insuportable, la persona que seu al teu costat se’n s(v)ol
anar, quan més lluny de tu millor. En aquesta línia, estem farts de llegir missatges
dels nostres amics, persones qualificades i amb dos dits de trellat,
comunicant-nos que com ací no es pot ni estar, s’exilien a altre lloc on la fetor
no els faça plorar.
Hi ha pel web molts resums de la
novel·la, uns més encertats que altres. Jo ni ho vaig a intentar, perquè la
complexitat i la magnitud del que es conta és tal que sempre hi ha algun
aspecte que es queda sense analitzar. Fins i tot, crec que es mereix una segona
relectura, perquè al principi em va costar entrar. No sabia ni del que em
parlaven. Però després, a poc a poc, em vaig sentir lligada als destins de
cadascun dels protagonistes, de vegades entenent-los, de vegades maleïnt el seu
mesinfotisme. Aquesta és la història
del que podria haver passat a finals dels anys 80 a la Xina, però és també la
història del que ens està passant ara a nosaltres. Almenys, tenim l’opció de
volar, dirien alguns, encara que això supose separar-nos dels nostres éssers
estimats i encetar una nova vida a un nou lloc, amb noves regles i nous
costums. “Esperit aventurer” segons alguna ment preclara amb dret a micròfon.
Ja! O és que voleu que tots ens convertim un poc en Mo Yan, que és un pseudònim
que en xinés significa “no parles”?
De retorn al llibre, una de les
coses que més m’ha cridat l’atenció de Las
baladas del ajo ha sigut l’exaltació dels sentits: l’olor a all ho inundava
tot, provocant de vegades una lleugera agonia (per què no dir-ho?); els colors
maragdes i turqueses, rojos i roses, daurats dels camps han sigut un plaer per
a la imaginació, inclús representava al meu cap com podia ser la fotografia
d’aquest llibre si el transformaren en pel·lícula (pensant-ho millor, seria
preferible que no). No obstant, la història és vertaderament desagradable i dura,
des de que comença fins que acaba. No hi ha pau per a Gao Yang, Gao Ma o Jinju,
fins i tot ni per al rapsoda Zhang Kou. Els artistes i intel·lectuals, així com
les classes mitjanes i baixes, solen ser els objectius d’unes classes
polítiques atrevides en la seua desconeixença, quasi analfabetes i minses, no
només en cultura, sino també en sentiments i en empatia humana. Em figure que
des de les seues elevades poltrones és difícil veure i escoltar el poble, i ja
ni pensem en l’impossibilitat d’ensumar
la fetidesa de l’all podrit que tenen als seus peus i que ells mateixos han
expandit.
