Vaja. Sembla ser que vaig de
lectura intensa a lectura intensa, sense plantejar-m’ho. I això està molt bé.
Però a l’hora de descriure els sentiments que se m’han passat pel cap quan he
estat llegint aquesta novel·la la cosa es complica. Jo comptava amb un
avantatge, o un inconvenient segons es mire, i és que feia relativament poc que
vaig revisionar Blade Runner, i això
em permetia ubicar-me. Però buscant els paral·lelismes inevitables entre llibre
i pel·lícula la cosa se’m va complicar, perquè si bé és cert que hi ha moltes
coses que passen, moltes altres, per no dir la majoria, no. I això ha sigut una
vertadera sorpresa, en positiu, clar. Crec que diuen que sempre és millor la
versió escrita que la televisada, i en aquest cas és difícil d’establir. La
pel·lícula de Harrison Ford és molt bona i profunda, i permet albirar el que es
planteja de manera escrita (no ho oblidem, la novel·la és del 1968), que a molt
grans trets és el dubte de què ens fa humans.
La resposta no és del tot clara:
a la novel·la es deixa caure que podria ser l’empatia, un sentiment sobretot religiós, promulgat pel profeta del
moment, Mercer, que resulta ser una mena de Déu sense respostes, pel que deixa
als humans més desemparats que altra cosa. Però a més hi ha humans als qui en
ocasions els costa sentir empatia, o potser se senten més atrets pels animals
(elèctrics o no) que per les persones. Però i els andrillos (a la pel·lícula, replicant)?
He sigut l’única en veure’ls viure de manera més profunda, amb més ganes de
semblar-se als humans que els mateixos humans? Els Nexus-6 que fugen de Mart ho
fan pel dret que pensen que tenen de buscar-se una vida millor, i són farmacèutics
o artistes. Aquesta vessant, i en concret la de l’andrillo Luba Luft, és la que
m’ha resultat més atractiva i impactant: una cantant d’òpera que interpreta
obres d’abans de la Guerra Mundial
Terminal, i que a les seues estones lliures se’n va a museus, on, per
exemple, es troba amb El crit, de
Munch. Aquest passatge és dels més forts de la novel·la, segons la meua
opinió, una meravellosa metàfora sobre el present d’aquestos personatges, que
si ens despistem, pot ser perfectament el nostre.
Ells només volien ser humans.
Viure entre nosaltres. Experimentar el que nosaltres experimentem (amb o sense caixes
d’empatia), perquè allà on treballen com esclaus, el planeta Mart, ningú els
vol ni els valora. I es troben que al vindre a la Terra de manera clandestina,
per a l’únic que serveixen és per a ser
enretirats per caçadors de bonificacions
(o recompenses). Quan intueixen el seu final l’únic que poden fer és
resignar-se i aplanar el camí, sense resistir-se massa. No sense cert regust a
decepció amb la raça humana que habita aquest planeta. A més, ells només
estaran dos anys en funcionament abans de que les seues cèl·lules ja no puguen
regenerar-se més, quin mal poden fer a la societat?
En una ciutat caòtica i buida, on
pel simple fet de respirar ja et poses en perill per la pols radioactiva, et
preguntes qui té més ganes de viure, qui lluita més per la seua existència. Però
també qui ha perdut les virtuts que en teoria el fan com el fan. I ho anem
veien a través d’un d’aquestos caçadors de recompenses, Rick Deckard (pot ser l’alter ego de l’autor, per la semblança
del nom?), un mercenari en plena crisi personal i professional, amb ganes de
tindre un per què per a viure, però que no troba el com. Però no tots els
humans són com ell.
Serà el món del futur un lloc on
les emocions brillaran per la seua ausència? On ens avergonyirem del que ens fa
ser com som i voldrem aniquilar qualsevol símptoma que aparega en éssers no
humans? No sé si el futur serà així, però el que sí que sé és que la realitat
cada vegada supera més la ficció: amb la premsa que tenim, amb el cine que hi
ha, amb la música que trona per les ràdios, amb els polítics mediocres i
deshumanitzats que ens governen, amb la manca de pensament crític, potser el
futur no siga tan futur, potser ja el tenim ací, cada vegada més a prop. No és
precís tindre cotxes que sobrevolen les ciutats ni espases làser per a veure el
que ens espera: només cal posar-se els noticiaris i anar sense auriculars pel
carrer, per escoltar el davallament humà. Per la meua banda, jo tremole igual,
o més, davant d’una guerra inacabada i fratricida a Síria que un atemptat a
Boston; o davant d’una persona sense feina amb depenents al seu càrrec que van
a tirar de sa casa abans que les “pèrdues” que puga tindre un banc, per jugar
les inversions. Afortunadament, també veig que cada vegada hi ha més gent que
està farta i reacciona davant les injustícies: potser encara ens quede
esperança.
La lectura de Philip D. Dick,
malgrat haver passat 45 anys, és més actual que mai. Amb les novel·les de ciència ficció sempre em quede amb una
sensació de lleuger desassossec, perquè veig que això de ficció és cada vegada una mentida més cruel. Deuríem pensar en
canviar-li el nom al gènere. Propostes?
