Després de Tokio Blues i Las baladas del ajo, llegir Emma pot portar-nos al límit del suïcidi. No hi ha absolutament res
que aproxime en temàtica aquestes novel·les, ni tansols l’estil és similar. Les
dues primeres són relats d’històries tristes i desgarradores, mentre que la
tercera és un cant a l’avorriment. I no només perquè Emma s’avorrisca, i molt,
sino perquè jo personalment també m’he avorrit. Amb Tokio Blues i Mo Yan estava sempre en tensió, esperant la següent
jugada i canvi de registre. Amb Emma, si m’haguera botat paràgrafs i paràgrafs
m’haguera pogut enganxar fàcilment a la història. I sé que és injust que les
compare perquè se semblen conforme se sembla un ou a una castanya, però aquest
blog és el meu espai, són les meues experiències, i al cap i a la fi el que
determina les nostres lectures és el nostre curriculum
de lector, el que portem al darrere, immediatament o no. Això afecta, i tant que
afecta!
No puc dir que Emma m’haja agradat. Comprenc
perfectament que és una novel·la de principis del s.XIX, i el que es pretén és
fer un retrat irònic de l’alta
societat anglesa d’aquesta època. Deu ser que jo no copse el fi humor anglés,
potser necessite alguna cosa més bèstia com els Monty Python o Mr. Bean (?). Potser
les subtilitats no van en mi, i preferisc la crítica cruel, en carn viva i sense vaselina. Algú em dirà que per al
moment en el que estem, dir que una senyora de l’alta societat xarra massa, o
que altra senyora és completament inculta però que fa el possible per amagar-ho
amb comentaris fora de lloc, ratllant l’impertinència, ja era molt. Potser sí,
i sóc jo la que ha tingut un gran problema per a llegir-la, per ser dura de mollera. Ho assumisc. Però no comprenc
com és una obra que es pot considerar millor que Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, segons alguna
llista que corre per Internet:
sincerament, em sembla injust. A banda, que com sempre en aquestes llistes, es
peca d’un anglosaxocentrisme despiadat.
Emma s’avorreix. I fruit de les
seues hores mortes, es dedica, qual Celestina, a apanyar-los la vida a altres
dones que tampoc tenen res a fer en les seues vides, més que pintar, cantar i
supervisar tasques domèstiques o socials. El llenguatge és carregant, amb una
cortesia exagerada, d’un monotematisme
exacerbant: la posició social, les formes i el xiuxiueig a l’enèsima potència.
Total, per a que tot s’acabe conforme s’havia d’acabar sense la mediació d’aquesta
alcahueta decimonònica. Per no parlar
de la falta de discreció (una classe que se les donava de tant) a l’hora d’anar
ensenyant en reunió les cartes privades
que s’escrivien els uns amb els altres.
Tot açò, que entenc que és
producte d’una època i d’una societat, no m’haguera molestat tant si s’haguera
relatat d’altra manera. Com quasi sempre, no és el que es conta, és com es conta. També m’imagine que el
discurs linial és producte del moment, val; doncs per això no em sembla una
obra per a res transgressora tenint en compte l’any de la publicació. És més, m’ha
paregut, i perdó per l’expressió, una completa pèrdua de temps, i que em disculpen els amics filòlegs anglesos; el que sé és el que m’ha aportat (no massa, per no
dir res), i la sensació que tenia mentre llegia: no veia el moment d’acabar-la
i seguir amb el següent. Continuaré amb Mo Yan i La república del vino, crec que focalitzaré millor les meues
frustracions socials, polítiques i personals. Com sempre, el problema és del
lector, de quan tria llegir el que llig, i de com interpreta la lectura. Me’n
faig càrrec. Per ara, deixaré a banda les novel·les roses de costat (que no romàntiques en l'estricte sentit de la paraula), i crec que
serà durant prou de temps.
Nota: D’Emma s’han fet múltiples versions televisades. En concret vaig
començar a veure ahir una de 1996, on apareixen Gwyneth Palthrow, Ewan McGregor
i Polly Walker, entre altres. Pel que porte vist, sembla que com sempre el
McGregor salvarà la pel·lícula, aquest actor que m’encanta, que serveix per a
tot: fer una volta al món en moto, cantar-te una de les cançons d’Elton John més
boniques que hi ha, iniciar un viatge ple de meravelles, o vomitar a un vàter
immund; i amb una Polly Walker que no me la crec, tan modoseta ella, després d’haver
vist el genial paper que interpreta de filla de Saturn (per no dir Satanàs) a la
sèrie Roma, l’inoblidable i l’odiosa Àtia.
Deixant a banda açò, sembla que la cinta és prou fidel al llibre, pel que vaig
haver de parar-la, per reprendre-la quan tinga el sucre baix.
