Fa escassament 15 minuts que he
llegit fins l’última lletra d’aquesta novel·la del considerat millor autor
valencià viu de la literatura contemporània. El sabor: un poc agredolç. No puc
dir que m’haja agradat al 100%, ja que en alguns paratges, sobretot cap el
final, m’ha resultat una lectura sense massa interés per al desenvolupament de
la història en si. Això pel que fa al gust agre; el dolç ha vingut pel seu riquíssim
i vastíssim control del llenguatge. Recorde que quan vaig llegir ja fa la tira
d’anys Sinuhé el Egipcio, de Mika
Waltari, pensava que era una obra de l’època, transcrita, de com de bé havia
adaptat l’autor el vocabulari i les expressions de l’època. Amb el Lozano m’ha
passat tres quarts del mateix.
A través de les paraules, es
recupera la València barroca, densa, amb l’horror
vacui típic del segle XVII. Les expressions repescades per a l’ocasió, els
mots hui quasi perduts, les frases i els refranys que deien les àvies de les
nostres àvies, atenció, estan ací, i Josep Lozano les coneix i les controla a
la perfecció. Les paraules del Cap i
Casal també ens serveixen per ensumar l’ambient de l’època, amb un control
ferm de l’esglèsia, la por a Déu i a l’Infern, la pesta com a amenaça fantasma, amb la crisi econòmica
i social, per no dir la desgràcia humana, que va suposar l’expulsió dels
moriscos per al Regne. Amb la pobresa que era el plat nostre de cada dia per a
moltes famílies tant del camp com de la ciutat, i també la picaresca.
El Frare Bernat, a l’igual que la
gent d’aquella València siscentista, viu totalment determinat des del moment en
el què sa mare descobreix la gran capacitat memorística del seu fill; per altra
banda, la ciutat pudenta està contínuament amenaçada per les prediccions d’alguns
orats de gran fama, que es deixen veure pels carrers en qualsevol ocasió, això
sí, sempre presents en la vida pública i religiosa de la capital. I això és el
que no m’ha agradat de la novel·la: si llegeixes entre línies, saps
perfectament com va a acabar tot. No m’ha agradat que els personatges, sobretot
el protagonista, el Pare Bernat, no siga capaç de fer res per fugir del seu
destí, versat de tant en tant per la Monya, o pel futur Mut de la Campana, quan
encara tenia llengua, dos personatges del més sinistre que ha soltat la ploma
de l’autor d’Alginet. Tan sinistres, que quasi quan apareixien, per l’evident
de les seues paraules, no em podia creure que realment anara a passar el que
ells pronosticaven. I encara no he acabat d’entendre com és possible que
estiguen presents en un dels moments claus de la novel·la, com sabien que
Bernat anava a estar allí, per descobrir-lo.
Crec que l’objectiu de Josep
Lozano és fer-nos una fotografia de la València moderna (en el sentit
estrictament de divisió historiogràfica del terme), pegar-nos un volt per les
muralles o per les portes de la ciutat, pujar
per Cavallers fins la Valldigna (com dirien els Obrint Pas), de manera que l’història del frare està posada com
excusa per ensenyar-nos com parlaven, pensaven i vivien, però també morien, els
integrants d’una de les ciutats més vigoroses de la Mediterrània. Així, la
ciutat m’ha semblat la vertadera protagonista, perquè a pesar de que és el
mateix religiós el que ens conta els fets de la seua vida, no he arribat a
sentir cap proximitat ni identificació cap a ell. Podem dir que m’ha semblat un
personatge massa marcat i de vegades pla.
No obstant, crec que hi ha altre
missatge més discret, i és una crítica a aquelles persones que es deixen portar
pel que s’espera d’elles, sense pensar què esperen elles d’elles mateixes. No
ho oblidem: Bernat es veu abocat a eixa vida perquè sa mare així va voler, i de
fet, va moure cel i terra per que el seu fill fóra inquisidor. Aquella decisió
de sa mare, feta segurament amb tota la bona voluntat del món, és la que porta
al seu fill a la ruïna (i no revel·le res, perquè això està al principi del
llibre), i al que nosaltres assistim com a lectors és al principi de la seua
trista existència. En definitiva, en un món en el que les coses estan tan mal
per a tots, estudiem el que volem, fem el que ens plene, perquè si no, ja s’encarregaran
algunes Monyes del s.XXI en fer-nos-ho passar realment malament.