John Kennedy Toole – La conjura de los necios

El bo dels clàssics és que no passen mai de moda. Poden haver estat escrits fa més de 3000 anys, com el cas de la Ilíada o l’Odissea d’Homer, i sentir-nos totalment identificats amb els sentiments, amb els personatges, amb les problemàtiques que es tracten. Ja ni vos dic el que passa si el que llegeixes està estretament relacionat amb tu, amb el teu cercle de companys i amics, amb la teua professió i per tant les teues frustracions i alegries. Quina sorpresa que em vaig endur des del moment en el que vaig encetar aquest llibre, La conjura de los necios, que feia tant de temps que esperava el seu torn a la meua prestatgeria.

D’ací un mes comença la tercera temporada de la sèrie televisiva American Horror Story: Coven. Al poc d’acabar la segona, els productors ja enunciaren que per a aquest any les aventures terrorífiques de Sarah Paulson, Lily Rabe, Jessica Lange i Evan Peters anaven a transcórrer a Nova Orleans, escenari vampíric per antonomàsia (Confessions d’un vampir o la saga de True Blood donen fe). Així que, per a anar preparant-me per a aquest esdeveniment, vaig pensar que llegir alguna cosa que succeïra en aquell ambient podia ser una bona idea. I encara molt millor si les rises promeses es convertien en una realitat!

El resultat de tot plegat no ha pogut ser més positiu: la ciutat és escenari de les peripècies d’Ignatius J. Reilly, un historiador del pensament medieval, el qual es veu llençat per obligació de la seua histèrica i patidora mare, Irene, a la recerca d’una feina per pagar un deute. Enmig, altra fauna local que es va creuant per la seua trajectòria professional o personal, sempre el millor de la casa: un policia patós que s’ha de disfressar per tal de captar delinqüents, una propietària d’un local de mala mort que es fa retractar nua, un treballador d’aquest bar, explotat, que l’únic pecat que ha comés és ser negre, una pobra dona octogenària que ansia la jubilació de la decadent empresa on treballa, un proxeneta, l’amiga i el pretendent de sa mare, una ex nòvia nimfòmana i reaccionària, un homosexual induït a canviar el món no sense abans pegar-se una bona festa... Tot aquest mosaic de personalitats tan dispars i dels baixos fons de la ciutat més mestissa i europea de totes les estadounidenques convergeixen en l’immensa figura d’Ignatius; la vida d’aquest homenot un tant prepotent es limita a escriure un treball que no acaba mai, a criticar el món que l’envolta i a passar el seu temps entre les quatre parets de la seua habitació. No és, per tant, difícil d’imaginar el que suposa per a ell el requeriment de la seua mare de que s’atrevisca a sortir al món a buscar-se una feina.

I és precisament això el que més m’ha agradat del llibre. Però m’ha agradat no d’entusiasmar, sinó perquè he vist que si el nom d’Ignatius el canviàrem, per exemple, per Vicent, Nova Orleans per València, i els principis dels anys 60 per 2013, la història, mai millor dit, no ens haguera grinyolat massa. La situació laboral de molts Ignatius del món, per tant, ja la mig denunciava John Kennedy Toole en el seu moment. Ignatius és una persona sobrequalificada, medievalista, amb uns estudis superiors, però que als seus més de trenta anys no treballa, viu amb sa mare, i quan es veu abocat al món laboral, l’eixida universitària ni tansols és una opció, i es veu dintre d’una voràgine de feines per a les què, almenys acadèmicament, ell està més que preparat, i de sobra (després està el seu bel·ligerant talant que no posa les coses fàcils, ho reconec). Ignatius podria ser hui una de les víctimes de la famosa crisi i de les més que sentides retallades en cultura, educació, i en I+D+i que estem vivint a la nostra terra, que obliga a molts científics i col·legues a fugir d’ací per trobar la vida que es mereixen en un lloc on els valoren. I això és un drama. A banda està, és clar, la incomprensió i el menyspreu que viu per part del seu entorn (per no dir criminalització, que també), començant per la seua pròpia mare i les seues amistats, però també els veïns o la gent que es va creuant pel seu camí.

La conjura de los necios és un títol que encara ara, després d'haver-me acabat el llibre, no podria ben bé dir a què faria referència des del punt de vista de l'argument. Possiblement rememore la reunió frustrada i secreta que pretén mantenir Ignatius amb George, el gai amb el qual vol canviar les bases de la nostra societat per fer-la més pacífica, i que al final se li'n va totalment de les mans adquirint tinys rocambolescos. Ací, els enzes podrien ser George i tota la tribu reunida a sa casa. Però, una altra possibilitat és que les que conspiren siguen Irene i Santa, la seua incondicional i conservadora amiga, per tal de posar recte i treure del comunisme Ignatius, i per tant les ximples siguen només elles. Tornant als paral·lelismes del segle XXI a València, la meua teoria seria que els ineptes que confabulen no són altres que els que ideen, signen i voten les lleis per les quals volen que ens regim, ja que les dades no fan més que confirmar-nos el dany que ens estan inflingint amb l'únic objectiu de menjar-se ells el tros més gran del pastís.

Els millors còmics sempre ens fan plorar un poc: amb les seues actuacions treuen el pitjor de nosaltres mateixos per fer-nos riure dels drames quotidians. Amb tota l’estima i respecte a eixos pallassos, pense que Ignatius és un poc com ells. Crec que tu, lector, si no estàs familiaritzat amb el tema, difícilment podràs comprendre el dolor i la tristesa que he sentit mentre Ignatius treballava de venedor ambulant de salsitxes (un treball molt digne, tot siga dit!). No he pogut evitar pensar mentre llegia les seues desventures un tant montyppythonesques en molts amics i companys que estem en situació precària, veient com trontollen les nostres professions i els nostres somnis. I per supost que en aquest llibre es parla de moltes altres coses, però això ho teniu a altres blocs que vos convide a visitar. Mentrestant, em permetreu que jo agrane cap a casa i que faça el meu particular homenatge a la investigació i els estudis en Història i Humanitats, que molta falta ens fan en els temps que corren.

Per últim, ací copie alguns fragments que si més no, m'han cridat l'atenció:

Por fin, poco después de la una, bajó del tranvía un enorme ropón blanco que avanzó camino del garaje. Unos minutos después, el estrafalario vendedor salía empujando el carro a la acera. Aún llevaba el pendiente, el pañuelo y el sable, según pudo ver George. Si se los ponía en el garaje, era porque debían formar parte del montaje de ventas. Sin embargo, por la forma que tenía de hablar, era evidente que había ido mucho tiempo a la escuela. Probablemente ése fuera el origen de su problema. George había sido lo bastante listo para largarse de la escuela lo antes posible. No quería acabar como aquel tipo. (pàg. 268)

– Tengo una ocupación muy agradable – contestó gélidamente Ignatius –. Trabajo al aire libre, sin supervisión. Lo único malo son los pies.
– Si yo hubiera ido a la universidá no estaría luego arrastrando un carro de salchichas y vendiendo por ahí mierda y basura a la gente. (pàg. 279)