dijous, 3 d’octubre del 2013

Quim Monzó – Guadalajara



A tots ens han martiritzat a l’escola o a l’institut amb una lectura obligatòria, que se’ns atragantava, i no havia manera d’avançar-la. L’odiàvem amb totes les nostres forces. Però... ai! Aleshores no teníem Internet ni El rincón del vago, i no teníem més remei que acabar-nos aquella obra infumable si volíem aprovar aquella part de l’assignatura. Jo mateixa, i ací em faré algun enemic, no podia amb Mercè Rodoreda i la seua Plaça del Diamant o Aloma, o L’últim roder, de Josep Franco. De fet, encara no he superat el trauma, i no m’he animat a tornar-los a pegar una ullada. I més sabent per segur que amb els ulls i la ment que tens ara, els disfrutaràs i t’apassionaran.

I per què parle jo de tot açò per introduir aquest Guadalajara? Doncs, com sempre faig, abans d’escriure el post, em passege un poc pel ciber-món per veure el que ha dit la gent, les impressions que ha deixat la lectura del llibre del que vaig a escriure, per comparar-les amb les meues pròpies. I en el cas d’aquesta nova entrega de Quaderns crema (amb una altra desafortunada coberta, com ací i ací) les opinions estan més que polaritzades: aquest recull de contes agrada molt, però al qui no, no li agrada gens. Les opinions més negatives, inclús destructives, solen procedir d’internautes que diuen que se l’han hagut de llegir per a fer un examen, i que pensen que aquestos relats no tenen massa trellat, i que per tant, no valen res. No sóc jo ningú per a donar consells, i més si tinc els antecedents que tinc, però caldria que la comunitat docent pense si val la pena obligar la lectura de certes obres clau a algunes edats i ments que potser no són el suficientment madures per a la seua completa comprensió i gaudiment. No m’estranya que entre alguns xiquets i adolescents predomine una gran fòbia al fet de tindre un llibre entre les mans... Les lectures mai deurien ser obligatòries!

No sé com hauria reaccionat el meu jo de fa 17 anys. Potser hauria col·locat el Quim Monzó dintre de la meua llista negra, potser no. El que sé és que a dia de hui s’ha convertit en una de les lectures imprescindibles per a tenir a la tauleta de nit, per rellegir de tant en tant i visualitzar nous punts de vista que sorgeixen una segona, tercera o quarta vegada. Són un conjunt de catorze relats agrupats per temes, tots ells amb el denominador comú de tenir un final completament obert (cadascú que imagine el que vuiga), amb un contrapunt amarg dintre de la ironia que suposa viure els temps que ens han tocat, de vegades amb pinzellades d’un surrealisme absolut. Tots ens hem plantejat alguna vegada si els candidats electorals es voten a si mateixos en el moment de passar per les urnes i fer-se la foto (ara estem segurs que sí, estan més preocupats en omplir-se les butxaques que ser honests amb la població), o fins a quin punt les històries que llegim són autobiogràfiques de l’autor en qüestió, o què deu passar per la ment d’un presumpte profeta. M’han paregut tendra la narració en la que Guadalajara arrenca motors, la d’una absurda tradició familiar que es trenca de manera casual i que té unes conseqüències d’allò més tristes. I genials les alternatives a històries clàssiques com la del cavall de Troia (què haguera passat si...?), i tan dirigida a tots els públics una història tan comuna com la de conéixer casualment una persona en una situació excepcional i no ser capaç de donar un pas més (de fet, sense anar més lluny, els Manel tenen una cançó sobre açò, Nit freda per ser abril). Hi ha moltes històries més, inverosímils i claustrofòbiques, però convidem a llegir les seues 200 pàgines sense desvetlar cap trama més.

Una altra cosa que crida l’atenció és l’elecció del títol: Guadalajara. Podria ser una metàfora d’un enclau llunyà, un escenari on passen les coses més estranyes però també les més sinceres i introspectives. Una mena de la polsosa Albuquerque en les aventures i desventures d’una de les millors sèries de la història, Breaking Bad; aquell lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme. Ara, almenys, ja li podem posar un punt al mapa... 


dimarts, 1 d’octubre del 2013

Sergi Pàmies – Si menges una llimona sense fer ganyotes.



Hi ha gent que va al bany amb un llibre sota el braç. Aquest és un tema del que no es parla massa, però em sembla prou interessant. Recorde que quan era menuda va vindre l’escriptor Enric Lluch a fer-nos una visita i parlar del seu últim llibre del moment, Potosnàguel. A la seua xerrada va dir una frase que encara em persegueix, alguna cosa així que un bon lector és aquell que llig fins i tot al vàter. I jo, que no em considere una bona lectora en excès, i menys encara en aquella època, em vaig mosquejar un poc perquè jo ho havia intentat fer alguna vegada i ma mare mai m’havia deixat. Millor concentrar-se en fer les coses d’una en una, em va dir. Des d’aleshores, sempre m’ha fet gràcia quan he anat a casa d’algú i he descobert una revista o un llibre en algun lloc estratègic d’aquell racó de la casa. Fins i tot, m’he arribat a trobar una Divina Comèdia de Dant, cosa que encara no m’explique: com és possible que algú en aquell moment li pegue per llegir les aventures i desventures de l’Alighieri per l’infern, el purgatori o el cel? Perquè, hi ha llibres aptes per a llegir mentre es fa una altra cosa?

No estic dient que aquest siga un llibre candidat a convertir-se en el primer de la meua llista particular. Sobretot el que pot jugar al seu favor, és que aquest recull de contes es llig en un bufit; sempre i quan partim de la base que els lectors de bany busquen aquest requisit per a triar la seua lectura, clar. Però una advertència: que no vos enganye el llibre de la llimona i la ganyota. Tal i com circula pel web, puc dir que no es tracta de llegir-lo tot de colp: si es vol disfrutar, millor un relat cada dia. Per pensar, per aprofondir en els detalls... De tota manera, reconec que jo sóc de les que gaudeixen de manera àvida, no sóc d’aguantar-me massa les ganes de llegir un llibre (o de veure una pel·lícula, o una sèrie) si detecte que m’agrada. No tinc mesura. Així que Sergi Pàmies va caure en una hora i poc. Això sí, vaig haver de rellegir les primeres històries per culpa de la meua memòria de peix.

D’aquest autor vaig llegir fa un temps L’instint, una obra també breu i curiosa. La recomane. Així que a la de la llimona li tenia ganes. No he quedat decebuda: 20 històries curtes, amb diversos registres, però sense dubte, el que predomina és el tema de la mort, encara que hi ha molts d’altres, com les relacions familiars, la mentalitat masculina, o el procés d’escriptura. Reconec que m’he emocionat fins a l’extrem amb L’altra vida o Una fotografia, m’he rist amb ironia amb Destinataris, Monovolum o La vida dolça, i he visualitzat els detalls de Com dues gotes d’aigua.

Si necessiteu una lectura d’urgència, si és que existeix aquesta noció, aquesta ha de ser la vostra elecció. Això sí, s’aconsella tornar a ella per a refrescar els primers pensaments.

PD: Hui no vaig a parlar de la desconcertant coberta de Quaderns crema. Per a veure una opinió que no fa més que reafirmar-se, apreta ací.