A tots ens han martiritzat a
l’escola o a l’institut amb una lectura obligatòria, que se’ns atragantava, i
no havia manera d’avançar-la. L’odiàvem amb totes les nostres forces. Però...
ai! Aleshores no teníem Internet ni El
rincón del vago, i no teníem més remei que acabar-nos aquella obra
infumable si volíem aprovar aquella part de l’assignatura. Jo mateixa, i ací em
faré algun enemic, no podia amb Mercè Rodoreda i la seua Plaça del Diamant o Aloma,
o L’últim roder, de Josep Franco. De
fet, encara no he superat el trauma, i no m’he animat a tornar-los a pegar una
ullada. I més sabent per segur que amb els ulls i la ment que tens ara, els
disfrutaràs i t’apassionaran.
I per què parle jo de tot açò per
introduir aquest Guadalajara? Doncs,
com sempre faig, abans d’escriure el post, em passege un poc pel ciber-món per
veure el que ha dit la gent, les impressions que ha deixat la lectura del
llibre del que vaig a escriure, per comparar-les amb les meues pròpies. I en el
cas d’aquesta nova entrega de Quaderns
crema (amb una altra desafortunada coberta, com ací i ací) les opinions
estan més que polaritzades: aquest recull de contes agrada molt, però al qui
no, no li agrada gens. Les opinions més negatives, inclús destructives, solen
procedir d’internautes que diuen que se l’han hagut de llegir per a fer un
examen, i que pensen que aquestos relats no tenen massa trellat, i que per
tant, no valen res. No sóc jo ningú
per a donar consells, i més si tinc els antecedents que tinc, però caldria que
la comunitat docent pense si val la pena obligar la lectura de certes obres
clau a algunes edats i ments que potser no són el suficientment madures per a
la seua completa comprensió i gaudiment. No m’estranya que entre alguns xiquets
i adolescents predomine una gran fòbia al fet de tindre un llibre entre les
mans... Les lectures mai deurien ser obligatòries!
No sé com hauria reaccionat el
meu jo de fa 17 anys. Potser hauria col·locat el Quim Monzó dintre de la meua
llista negra, potser no. El que sé és que a dia de hui s’ha convertit en una de
les lectures imprescindibles per a tenir a la tauleta de nit, per rellegir de
tant en tant i visualitzar nous punts de vista que sorgeixen una segona,
tercera o quarta vegada. Són un conjunt de catorze relats agrupats per temes,
tots ells amb el denominador comú de tenir un final completament obert (cadascú
que imagine el que vuiga), amb un contrapunt amarg dintre de la ironia que
suposa viure els temps que ens han tocat, de vegades amb pinzellades d’un
surrealisme absolut. Tots ens hem plantejat alguna vegada si els candidats
electorals es voten a si mateixos en el moment de passar per les urnes i fer-se
la foto (ara estem segurs que sí, estan més preocupats en omplir-se les
butxaques que ser honests amb la població), o fins a quin punt les històries
que llegim són autobiogràfiques de l’autor en qüestió, o què deu passar per la
ment d’un presumpte profeta. M’han paregut tendra la narració en la que Guadalajara arrenca motors, la d’una
absurda tradició familiar que es trenca de manera casual i que té unes
conseqüències d’allò més tristes. I genials les alternatives a històries
clàssiques com la del cavall de Troia (què haguera passat si...?), i tan
dirigida a tots els públics una història tan comuna com la de conéixer
casualment una persona en una situació excepcional i no ser capaç de donar un
pas més (de fet, sense anar més lluny, els Manel tenen una cançó sobre açò, Nit freda per ser abril). Hi ha moltes
històries més, inverosímils i claustrofòbiques, però convidem a llegir les
seues 200 pàgines sense desvetlar cap trama més.
Una altra cosa que crida
l’atenció és l’elecció del títol: Guadalajara. Podria ser una metàfora d’un
enclau llunyà, un escenari on passen les coses més estranyes però també les més
sinceres i introspectives. Una mena de la polsosa Albuquerque en les aventures
i desventures d’una de les millors sèries de la història, Breaking Bad; aquell lugar de
la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme. Ara, almenys, ja li podem
posar un punt al mapa...