Llista negra, cine negre, màgia
negra, mercat negre, ovella negra, humor negre, novel·la negra o pesta negra.
Totes aquestes conegudes expressions tenen el denominador comú de la fatalitat,
la mala sort, el misteri o fins i tot l’il·legalitat. Vaja, quelcom molt
desagradable. Aquest toc, ni més ni menys, el proporciona el color negre. Ara
haurem d’afegir al llistat una més, la del títol de Juli Alandes. I no és que Crònica negra puga ser qualificada de
maleïda, o desgraciada, ja que com ja vaig dir, per a gustos, colors, però sí
que és de veres que el relat no ha acabat de cobrir les meues expectatives.
El que em va fer decidir-me per
aquest llibre era la temàtica del misteri per desvetlar, una lluita pel que pot
semblar en un principi de blaveros contra
catalanistes (sintetitzant-ho molt, eh?). També l’escenari: la València huitentera, la que havia abans de la Ciudad de las Artes y las Ciencias. I
com no, els meus companys i professors de facultat. Açò, amb totes
les cursives del món perquè al final del llibre l’autor adverteix que qualsevol
paregut amb la realitat és pura coincidència. Jo, que no sóc de la branca de medieval,
he sigut capaç d’entreveure algun tret familiar. Això pel que fa als pros.
Els contres: una vegada llegit, no
he sigut capaç de sentir-me identificada amb cap dels personatges, ni tansols
amb Miquel O’Malley, que en teoria és el protagonista. Pense que és un poc pla,
li falta madurar un poc encara. Per no parlar dels seus companys de pis, que
prometien molt en un principi, i després s’esfumen en el no-res. Els col·legues
de feina sí que tenen un caràcter més marcat, així i tot, em semblen uns
membres del cos poc creïbles. Un dels aspectes que més m’han tombat enrere és que la novel·la peca per l’ús i sobretot l’abús
dels diàlegs, sobretot de la part policial, fins al punt en més d’una ocasió he
arribat a perdre’m. I ja particularment, com a lectora, i interessada en ments
criminals, m’haguera agradat més que la trama incidira més en el pensament de l’assassí,
no relegant la seua figura en alguns paràgrafs comptats, ja que se m’ha fet
complicat arribar a aclarir les raons que han portat al malfactor a actuar com
ha actuat: perquè sí, al principi sembla que hi ha un element de casualitat,
però com es munta el seu raonament posterior per a seguir fent-ho? M’ha faltat
alguna cosa enmig més contundent.
No entre a valorar la vessant
històrica; això, de segur, ja ho faran altres, però sí el rerefons del tema. Crec
que no m’equivoque quan afirme que el conflicte inicial que es planteja (la
unitat de la llengua i les primeres passes donades per Jaume I a l’hora d’encetar
el seu projecte) ens afecta a tots, perquè ho vivim en les nostres carns dia a
dia. Observe que hi ha un fenomen que afecta les Humanitats en general i la
Història i la Llengua en particular, i és que són un àmbit amb massa opinions,
on tots es creuen amb suficients coneixements per parlar-ne, i molt poques són
les veus expertes que aconsegueixen fer-se un lloc entre tant de maremàgnum de
paraules dites sense massa base científica i molt, molt de prejudici,
desconeixement i odi. En aquest sentit, em sembla l’inici d’una bona aproximació
a la reflexió de com s’utilitza la Història, per qui, i quan. I es posa de
manifest el cas de que la Història, malgrat estar ningunejada per la societat o
les institucions públiques, està sempre de moda, perquè si no, no es parlaria
tant sobre ella. En aquesta direcció, ben fet per Juli Alandes. A nivell
literari i d’entreteniment, permeteu-me que pose a l’O’Malley i a tota la seua troupe en quarentena.
Ja que estem, aprofite el post
de hui per a desitjar una bona diada a tots els valencians i valencianes, i una millor mocaorà!