Valerià Pujol i Bosch – Els conys saborosos

Reconec que no sóc una lectora massa escrupulosa: crec que m’agrada pràcticament tot el que cau a les meues mans. Però per altre costat, és cert que intente mesclar una mena d'intuïció amb una selecció prèvia del que cau a les meues mans. Entre totes les possibilitats, per cada moment trie el que el cos més em demana. Em guie sobretot per opinions de coneguts i internautes, mal fet, per cert, però també per la curiositat personal i per llibres als que els tinc ganes des de fa un temps. Raons que, tot siga dit, no són excloents entre elles.

Els conys saborosos estava a la llista sobretot per les referències positives d’un conegut, aficionat als relats eròtics. És més: solc tindre en bona consideració tot el que opina. Per això les meues expectatives eren prou altes. Així les coses, ja avance que no sé el que ha fallat. Admet que està magistralment escrit, amb un ús impecable del llenguatge. I la temàtica en si no em molesta: sí, jo sóc una de tantes de les que ha caigut amb 50 ombres de Grey (per poder participar de les conversacions més que res, eh?) o el divertit Sexualment de Núria Roca.

Fa un parell de dies o tres que me’l vaig acabar i continue analitzant els motius que han fet que la seua lectura m’arribara fins i tot a incomodar en alguns moments puntuals. Afortunadament, després de pegar-li algunes voltes al cap, he tret alguna conclusió. La més important de les raons per les quals he arribat a rebutjar alguns dels contes és perquè el punt de vista que en el què es narren és en el 90% dels casos, és masculí. Amb aquest recurs, sabem què pensa el protagonista en cada moment, els seus impulsos per fer el que fa i pensar com pensa, i això té com a conseqüència que li agafem simpatia o almenys l’arribem a comprendre. I açò no seria cap problema, ni diferiria massa de la resta de novel·les on l’home és l’heroi principal, si la situació que es descriu és, almenys per al meu parer, desagradable, censurable i totalment il·lícita. No m’ha agradat llegir el divertiment que pot obtenir un voyeur o un pederasta. Tampoc un professor per la seua alumna, o un assassí de prostitutes transexuals. En tots els casos que he descrit, la dona apareix com una viciosa, gaudint del seu cos o almenys mostrant-lo al protagonista de cada relat, en actituds i circumstàncies, com ja he dit, totalment anòmales i de vegades penades o èticament reprotxables. Per tant, no arribem a conéixer mai el que pensa la dona (o la xiqueta), només la veiem abocada al plaer, sense importar res més. I això quan no hi ha episodis de zoofília (també amb una dona, motivada pel seu propi home). O siga: en aquestos casos, el que fa la “mala acció”, o indueix a la mateixa, és l’home, però sabem el que passa pel seu cap i podem arribar a simpatitzar amb ell, deixant-lo a ell eixir-se’n de rosetes, mentre la dona es presenta com un ent depravat que li tira a tot. Des d'aquesta perspectiva, podria dir-se que és una percepció un tant masclista i possessiva de les relacions.

Un altre aspecte que m’ha desconcertat, i açò sé que és una opinió molt personal, és que l’acte purament sexual (o de vegades el seu arrenc) apareix sense transició, de sobte el narrador o la narradora et fa partícep del que està tocant, del que li proporciona plaer en eixos precisos moments. I de vegades, en concret recorde el cas de Ratlles, es recorre a un circumloqui descriptiu un poc marejador, en aquest cas d’una casa, sense que les característiques d’aquesta siguen determinants en la història.

Sé que fa més de 25 anys que es va publicar el llibre, i que la mentalitat d’aleshores era diferent a la d’ara, i que podia ser un recull transgressor per a eixos temps, però així i tot, no cola. Almenys per a mi. Per a dir-ho d'una manera més clara, vol ser tan transgressor que se'n passa. Eixa sensació de malestar que tenia mentre passava pàgines i pàgines ja no me la lleva ningú. I per ser justos, hi ha alguns (molt pocs) en els què la veu en primera persona és femenina, i ahí, bé, ja sí, un poc millor, encara que peca de l’etern fal·locentrisme, però bé, ho passem i inclús ho acceptem com a natural.

Per a mi, ha estat una lectura estimulant només pel que fa a l’ús de l’idioma, de les paraules, d’una manera exquisida, ho reconec. O siga, el com ha estat bé, i m’ha agradat. Però el què és el que m’ha fallat de totes totes, o de quasi totes totes. En fi, una lectura per oblidar, i que em farà reconsiderar des del respecte i el sentit de l’humor les opinions literàries de certes veus de confiança.

Bertrand Russell – La conquista de la felicidad

Fa uns dies, deixàvem a la nostra tauleta de nit Guadalajara. Ara La conquista de la felicidad serà l’elegit per fer-li companyia al de Quim Monzó. Sota aquest títol un tant pretensiós (com són d’importants, els títols!), s’amaga una gran veritat, i és que qui vol la felicitat, com qualsevol altra cosa a la vida, un se l’ha de treballar.

Però no anem cremant etapes tan prompte. En aquestos temps tan difícils que els de dalt ens estan fent passar, la felicitat personal és un tema més que seriós. Si et trobes feliç, eres capaç de tirar endavant qualsevol adversitat que es presente. Deu ser per això per què constantment ixen a la llum resultats d’enquestes sobre les possibles causes de la felicitat (per cert, alguna vegada s’heu preguntat a qui li fan eixes enquestes? Perquè a mi mai m’han demanat opinió!!). En l’última d’aquestes, elaborada per la beguda de l’espurna de la vida, se’ns revel·la una dada que ens podíem imaginar, i és que la feina es troba al primer lloc del pòdium. Com  no, no poden faltar la resta de components de la tríada: la salut i l’amor.

Tots recordem la famosa cançó Felicità d’Al Bano i Romina, els dos cantant a les xicotetes coses de la vida, o aquell inici de la pel·lícula Amélie, on se’ns resumeix quines coses fa la parisina de Montmartre per gaudir un poc més del dia a dia. I per els més “sisenters” està la versió made in Spain del tema, l’ingènua però encertada Tres cosas de Los Stop. Especialment els dos primers casos van ben encaminats segons les indicacions de Bertrand Russell pel que a la conquesta de la felicitat respecta: les xicotetes coses són els ingredients essencials per què la recepta de la Felicitat (en majúscula) es coga a poc a poc, i només un grapadet de cadascuna d’elles per què el resultat final siga més que apetitós.

Malgrat que el llibre fa més de 80 anys que es va publicar, i que alguns conceptes estiguen desfasats, és impressionant que l’autor retracte la condició humana passada i actual amb tal habilitat. Es nota que és un clàssic. Inclús jo diria que podria ser el precursor d’Emilio Duró o Eduardo Stamateas. A més, tots incideixen en el mateix (per tant, haurem de fer-los cas!): no som el centre del món, i en relació a l’Univers, els nostres problemes, la major part del temps, són més que insignificants. Cal aprendre a relativitzar-los. A partir d’ací, tot pot ser més fàcil.

A banda, estan els temes eterns i estretament lligats a la trilogia que hem esmentat amunt: la família, l’il·lusió, l’estima i les aficions. L’alegria és possible, segons aquest matemàtic, si tenim un poc de cadascun. I no passa res si hem d’enfrontar-nos amb optimisme a la competència, l’avorriment, el cansanment, l’enveja, el sentiment de “pecat”, la mania persecutòria o la por al que diguen els demés. Vaja, recopilant-los, sembla que hi ha més factors per ser desgraciats que dels primers.

Rellegint blocs, podeu trobar milers de frases que el filòsof (sí, també era filòsof) deixa caure com bombes. I més d’un ens hem sentit identificats amb comportaments, o coneixem algú del que hem pensat que segur que és infeliç perquè fa/diu exactament això que posa ací. Jo he optat per no copiar-ne cap, a pesar de que temptada he estat, ja que seria impossible triar-ne només unes quantes. A més, quasi que reproduïria el llibre sencer ací, i aquest no és l’objectiu.

Només un però, potser fruit de les circumstàncies actuals: les bases que posa l’autor que hem de presuposar per a tots no són del tot reals. No tot el món disposa d’una bona salut, una situació sentimental estable o menys encara, una feina! Per tant, hi ha molts dels aspectes que poden ser reciclats per al s. XXI, i altres que caldria adaptar, però així el llibre no tindria l’encant de ser una publicació d’entreguerres.

Altra cosa que m’ha cridat molt l’atenció és que de vegades es posa èmfasi en què no és un llibre d’autoajuda, perquè és un assaig d’un filòsof. Què passa, que la filosofia no ens pot tirar una maneta per a eixir de l’adversitat quotidiana? Està més clar que mai que no són bons temps per a les Humanitats en general i per l’amor per la saviesa en particular. Potser no siga un llibre d’autoajuda a l’ús, però ja m’agradaria a mi que el promocionaren com a tal, per veure si l’etiqueta cola i acaba a les bosses de compra de més d’un. Per a acabar-ho d'adobar, és molt fi i molt barat, fàcilment vendible!

Si hi ha dues conclusions que extrac de la seua rica lectura, és en primer lloc, que l’alegria i/o la falta d’ella és el que mou el món. I en segon lloc, que la felicitat humana és un tema que interessa, i molt. Felicitat vol dir salut, vol dir vida plena, és l’objectiu al que tots volem arribar. És el que tots volem ser quan siguem majors. Per què no comencem a guanyar-nos-la ja mateix?