No m’he pogut resisistir a un
post com el de hui. Si tinc una debilitat (bé, en tinc moltes) aquesta és Breaking Bad, la sèrie de Vince Gilligan
que més val tard que mai, vaig descobrir aquest estiu passat, i que me la vaig enxufar en vena fins arribar a temps per
ser una més dels milions de seguidors que setmana a setmana vam patir fins el
desenllaç el passat 29 de Setembre. Ja no hi ha més de la meua droga favorita,
ara només queda revisionar-la i gaudir del poc de merchandisig que pugam adquirir.
La meua obsessió no passa d’indagar
alguna cosa més per Internet, en els fòrums, i ja no participe en molt més; si
de cas, compartisc amb algun freaky-amic
algun detall per sentir-me compresa i escoltada, i para de contar. No em passà
això, no obstant, amb The Sopranos o
amb Twin Peaks, on amb el meu desig
d’anar més enllà es quedà en alguna còpia clandestina d’algun diari (el de
Laura Palmer, pobra) o la lectura de filosofies diverses gràcies a una biblioteca pública (La filosofía de Los Soprano, ara només
adquirible en segona mà i per un preu desorbitat). Però en aquest cas, el fet
de saber alguna cosa més especialitzada sobre la que per ara crec que és la
millor sèrie de la història (a falta de veure The Wire) era més que necessària. El revisionat no és suficient,
llegir opinions a blocs i reviews amb
parers d’altres persones com jo es quedava massa curt.
Fer aquest post alhora és dels
més fàcils però també dels més difícils dels més de 30 que porte ja. Perquè
parlar de Breaking Bad és parlar de
quelcom que abarca massa camps del coneixement. D’això tracta precisament
aquest llibre amb aquest títol més que apropiat: des de la mitologia que es
desprén de la figura de Walter White (ni més ni menys, el Faust de Goethe, o inclús
el grec antic Èdip), fins els diversos recursos cinematogràfics (per exemple,
el recordatori dels westerns més
clàssics), passant per la fotografia i els filtres de colors, junt a la
simbologia de la paleta cromàtica, o la manera estratègica de col·locar la
càmera, sense mencionar els brillants diàlegs, amb frases que difícilment
oblidarem, com la senteciant “Say my name”, “Keep out of my territory”, “I am
the danger”, o “I won”. Paraules que resonen al nostre cervell per la
majestuositat de la interpretació del seu protagonista, Bryan Cranston,
acompanyades d’un to de veu que glaça la sang, i que denoten l’egoisme,
l’omnipresència del “jo” i l’imperialisme d’un punt de vista centrat en un
mateix. Aquest és Walt, o millor dit, Heisenberg.
I és que vaig començar a veure la
sèrie en un moment molt concret de la meua vida (un familiar proper malalt), i
m’era realment atractiva la idea de veure quines alternatives podria tindre una
persona en una situació límit per tirar endavant i trobar una il·lusió per
viure. Després d’empassar-me les aventures i desventures del maleït Walt, i
veure per quins tràngols fa passar a tota la gent que l’envolta, des de la seua
família a amics, col·legues i coneguts, no cal ni mencionar que no recomanaria
al meu familiar que seguira els passos d’aquest personatge tan complex. A no
ser que fabricar metamfetamina haja esdevingut legal a aquestes hores del matí
en un territori com el nostre, clar.
Després de deixar-me literalment
(i és de veres) amb la boca oberta, amb les mans al cap, amb la pell de
gallina, amb llàgrimes en els ulls, amb un somriure pels tocs d’humor negre,
meravellada per eixes mai vistes transicions entre escena i escena, o el joc
amb l’espectador pel recurs a la música, puc afirmar i afirme, amb un poc de
dolor al meu cor (perquè l’ombra de Twin
Peaks i The Sopranos, inclús Six Feet Under és molt allargada) que Breaking Bad és el millor que a dia de
hui una persona amb ànsia de veure alguna cosa diferent a la tele pot triar.
Amb la lectura d’aquest llibre, que en alguns casos és massa especialitzat per
a una profana com jo en qüestions tècniques i en ocasions filosòfiques, em fan
vindre ganes de veure altra vegada aquesta sèrie, de gaudir dels xicotets
detalls en els què Vince Gilligan i el seu equip s’esplaien. I també se’m queda
clar, cosa que realment no entenc per què m’ha sorprés, la quantitat d’articles
a revistes especialitzades en comunicació audiovisual i cine, a l’igual que de
llibres, hi ha disponibles al mercat i on-line,
sobre les aventures i desventures del White, Pinkman, Skyler, el gran Goodman i
tota la tribu. Llarga vida a Breaking Bad.
PD1: En aquest punt, no sé si
donar-li les gràcies als seus creadors per les poques ganes que ara mateix tinc
de començar una nova sèrie. Seria rar donar-li al play i no veure’ls a la pantalla.
PD2: La valoració la pose en
funció de l’excessiva complexitat de desenvolupament dels aspectes tècnics.
Crec que és un llibre que si bé està a l’abast de la lectura de qualsevol
serieaddicte, en ocasions peca de llenguatge enrevesat que dificulta el
seguiment de la idea principal, segurament per la meua formació personal i
professional, però un apte per a tots els
públics no haguera vingut malament.
