Parlar de la tia Mame és parlar de
la Holly Golightly del s.XX, amb aquell toc independent, frívol i canalla, però
amb un interés cultural (fins i tot, contracultural), d’avantguarda, de
coneixement lliure i alternatiu. La tia Mame és la que tots voldríem haver
tingut de menuts, aquell adult que ens instiga a seguir el mal camí, el que dóna
la cara per nosaltres quan hem fet alguna entremaliadura. Però que al mateix
temps és un poc infantil, ens entén, ens sentim compenetrats, malgrat que les
seues idees desbaratades ens porten problemes.
Parlar de la tia Mame és parlar
de l’alta societat americana dels anys centrals del s.XX. És fer referències a
altes marques, alta costura, hotels selectes, actors i actrius famosos. És
parlar d’excentricitat i de luxe ingenu, de despreocupació. És fer hipòtesis
sobre el que seria capaç de fer una dona amb un punt d’excentricitat, amb una
muntanya de diners, que no s’acaba mai.
De sobte, aquesta dona, més
interessada en muntar festes memorables a sa casa, rep l’encàrrec de tindre
cura del seu nebot, que s’ha quedat orfe. A la vista del que ocorre després, no
sembla que la vida de Mame canvie massa, però sí la de Patrick, el jovenet, que
es queda totalment enlluernat pel magnetisme de la germana de son pare, la qual
fins aleshores era pràcticament una desconeguda. No cal dir-ho, però les peripècies
en les què entrarà el pobre Patrick seran moltes i variades, sempre per culpa
de (o a causa de) la personalitat i les idees de sa tia.
És memorable com aquesta dona
persegueix els seus ideals, com és reticent a abandonar la seua manera de viure
i sobretot de pensar, com va a contracorrent, avançant-se sempre a la societat
de l’època en la què es troba. Una dona compromesa, amb caràcter, però també
amb una extranya tendresa, i de vegades, amb una intel·ligència que ratlla la mala bava.
Una lectura entretinguda, a mode
de xicotets contes no lligats entre si, ràpida i lleugera. M’ha resultat
agradable, encara que haguera trobat a faltar alguna mena de continuïtat entre aventura
i aventura, que els gags hagueren
estat més interrelacionats. Així i tot, si aneu a emprendre un viatge en algun
transport públic ara que ve Nadal, no se m’ocorre una companyia més adequada. A
partir d’ahí, només vos quedarà compadir-vos del pobre Patrick i envejar (un
poc!) a la tia Mame i la seua alegria de viure.
PD: Sé que hi ha una pel·lícula de finals dels 50. Supose que serà massa pretensiós esperar que tots i cadascun dels desgavells apareguen a la cinta, però tinc certa curiositat per veure com han representat a la protagonista en cada moment de la seua vida. La tinc ja preparada per donar-li al play!
