Crec que l’èxit de la novel·la Peter Pan, de James Matthew Barrie, es
basa en un desig que si no tots, alguns, hem tingut de romandre sempre xiquets.
La infància és o ha de ser alegre, despreocupada, innocent, plena de descobriments
i experiments, amb aventures amb els amics, tornar a casa amb els genolls
pelats, a poder ser, xorrant sang. Eixes, les de la infància, són les ferides
que recordem amb més heroïsme i orgull.
Michele Amitrano encaixa
perfectament amb la descripció que acabem de fer. A més, si li afegim un pessic
fantasia (o un grapat), amb grans dosis de coneixement d’històries populars,
els valents dels còmics de finals dels 70 com Tarzan o Tiger Jack, contes plens
de bruixes, trols, nans i animals màgics, i l’avantatge de que estem en estiu,
al taló de la bota italiana, amb tot el temps lliure del món, i en un poble de
mala mort amb quatre cases comptades, envoltades de daurats caps de blat, plens
de racons desconeguts... ja tenim una novel·la campestre, ingènua i un tant,
permeteu-me l’expressió, màgica. I això que no tenim bruixots, ni efectes
especials. Només una història que sembla senzilla, contada des dels ulls d’un
xiquet de 9 anys, però que en realitat és aspra, descarnada, trista i
angoixosa. És com El noi del pijama de
ratlles. Potser John Boyne coneixia Acqua Traverse, els Amitrano i el pobre
Filippo Carducci?
Perquè aquest, Filippo, un altre
xiquet de 9 anys, es viu abocat a viure en un malson per culpa del món dels adults.
Un malson que escapa a l’enteniment del seu nou amic, Michele. Per què viu dins
d’un clot? Per què està tan prim, malcarat, mig cec i està nugat en una cadena?
Què ha fet per a meréixer-se això? Michele només sap que li agrada estar amb
ell, i que cada vegada suporta menys les discussions nocturnes al menjador de
sa casa, on es reuneixen tots els veïns i un nouvingut, Sergio Materia, un
conegut lladre de Roma. Tot canvia de sobte una nit, quan d’amagades el
protagonista comença a nugar caps.
En resum, una història plena de
dualitats: amistat i traïció, realitat i fantasia, calor ofegant dels camps
propers i frescor de l’interior d’un pou amagat, pobresa i riquesa. Només
podràs saber com es conjuga tot llegint aquestes pàgines, això sí, agafant el
ritme dels esdeveniments de manera valenta, sense tindre por.
Ah! I una última observació: per
entendre millor el final del relat, millor començar una segona relectura.
PD: Hi ha versió en pel·lícula del
llibre, amb el mateix nom en italià (Io non ho paura). La fotografia és
preciosa, i és fidel a la novel·la en gran part de coses. Sap reflectir la
tendresa que emana del personatge de Michele i la vida lenta que dóna la calor
sufocant de l’estiu. A mi, almenys, m’ha paregut una bona manera d’encetar l’any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada