Paco Roca – Arrugas

Al darrer post sabia que alguna cosa em deixava: la il·lustració valenciana feta novel·la gràfica. I si ara hi ha un màxim exponent, i ni més ni menys a nivell internacional, aquest és Paco Roca. Sí, sí, reivindiquem-lo també, agranem cap a casa. Perquè és inqüestionable el ressò que està tenint aquest autor arran l’èxit de la seua història Arrugas, i que ara s’allarga amb la pel·lícula, que segons diuen és excel·lent (jo no l’he vista encara).

Arrugas és crua, és real. Una crítica a la societat actual que deixa aparcats els seus majors als geriàtrics: està clar que hui en dia tots tenim moltes obligacions, no ho critique, però de vegades, i no és mentida, és la solució més fàcil. Una, perquè no ens impedeix fer la nostra; dos, perquè ens deixa la consciència ben tranquil·la, sabem que estan ben atesos perquè ho estem pagant; tres, perquè, per a què enganyar-nos, a ningú li agrada veure com una persona estimada es va degradant dia a dia.

Ara no tant per la maleïda crisi, però quan s’ha pogut, molts han elegit l’actitud de l’estruç: reconeguem-ho, som una societat que no està preparada per a conviure amb el dolor i l’oblit. No estem preparats per a dir adéu. Ningú ens diu com afrontar els pitjors dies de la nostra existència, sofrint pels qui se’n van a poc a poc o se n’han anat: és a base de colps com anem integrant el record  en la nostra memòria. I no és just.

Arrugas també és tendra: tots coneguem persones que es desviuen per la seua parella. Que no han fet altra cosa que cuidar-se mutuament, i a més fins el final. D’igual manera, Arrugas és l’amarg crit d’atenció per a que pensem un poc en l’Alzheimer, un dels mals del s.XXI. En definitiva, Arrugas acaba sent l’oblit de qui vam ser, dels llocs on vam anar, de la persona que ens va fer feliços.

Finalment, Arrugas és la transmissió. És la màgia de la il·lustració: amb el seu traç pur i fluït sentim la història com a pròpia, coneguem perfectament la cara dels personatges i els seus gestos. Ens arriba el desconcert d’Emilio davant els seus xicotets oblits, veiem vinyeta a vinyeta el seu declivi final. Primer lluita, després es resigna. Supose que és un procés natural.

Arrugas, per així dir-ho, és un element més que ha de vertebrar la novel·la gràfica valenciana (i per què no, en valencià), un reclam del que tenim a casa i que no controlem del tot. No oblidem Sento Llobell, Lola Lorente o les arxiconegudes il·lustradores Paula Bonet i Victoria Francés. Com sempre, material tenim per a triar. Fem-ne bon ús.