dimarts, 22 d’abril del 2014

Leonardo Sciascia – Una història senzilla

Com ja hem vist en alguns posts, hi ha títols de llibres que maregen o altres que no tenen res a veure amb el contingut del llibre. Normalment sol ser efecte de les traduccions de les editorials, amb un objectiu que no és altre que el comercial. En el cas que ens ocupa hui, el títol no pot estar més encertat (Una storia semplice en l’italià original), però l’autor ens fa un guiny, ens fa còmplices de l’ironia, ja des del principi. És una història breu, de 66 pàgines, però que de simple no té res. O sí que ho és, segons el punt de vista de qui ho mire. Però anem per parts.

En primer lloc, crida l’atenció que aquesta novel·la es va publicar per desig exprés del seu autor, quan ell ja haguera mort: l’editorial va complir aquesta última voluntat i la va treure al carrer el dia següent. Potser Leonardo Sciascia intuïa que la trama no anava a fer-li massa gràcia a molta gent. Perquè amb les 66 pàgines que té és capaç de contar una història de la màfia siciliana, les seues activitats il·legítimes (drogues, tràfic d’obres d’art, violació de domicili, implicació activa de treballadors públics), abús d’autoritat, el calat a nivell de tots els poders fàctics que pot tindre la màfia, els mètodes poc ortodoxos per silenciar a la gent, el tall entre camp i ciutat, i la influència del primer sobre el segon, el clientelisme a altes esferes, la competència entre la policia i els carabinieri, el sentiment d’inferioritat que pot tindre una persona sense estudis, i la corrupció i l’inutilitat d’aquell que té un paper que diu que sí que els té, el silenci i les poques ganes de calfar-se el cap en pro d’una justícia més justa. Tot això, repetisc, amb menys de 70 pàgines (a lletra gran). Altres, per a contar menys, n’utilitzen deu vegades més. Quin balafiament de paper!

La novel·la, crec que no cal dir-ho, m’ha agradat moltíssim. I pel que sembla, tant aquesta com altres de l’autor, són essencials per comprendre el que està passant encara hui a aquella illa del Mediterrani, no massa remota (si Ryanair ja arriba allí…). Molt bona lectura per a un dia de pasqua, o per a qualsevol altre, que et deixa amb un gust amarg al rerefons, que fa que comprengues per què no hi ha justícia (ni ací, ni pràcticament enlloc). A banda, l’autor, considerat com un dels grans de la literatura italiana, del qual ja tinc algun llibre a punt per a llegir en breu, i que és realment un desconegut per les nostres terres. 

No volia anar-me’n sense comentar dues coses: la primera, referent a un punt del llibre, i mai millor dit. És la frase que escriu l’assassinat abans de morir, “Ho trovato” i un “.”. He trobat. Per a mi és la millor metàfora que descriu el llibre en si: qui troba en eixa societat, no n’ix indemne. Se li afig un punt. És tan simple com això. O tan complex. No cal escriure res més, i qui l’haja llegit, ho entendrà. La segona: hi ha pel·lícula. Val molt la pena, és pràcticament calcada al llibre en diàlegs, i transmet el mateix ambient claustrofòbic i de violència continguda. Si voleu passar dues estones de 10, no teniu més que invertir una hora en la lectura del llibre o una hora i quart amb la cinta. No se’n penedireu!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada