Manel Joan i Arinyó – Les nits perfumades

Quan busques informació sobre aquest autor cullerenc, tots solen apuntar a la mateixa direcció: un escriptor molt particular que té un sentit de l’humor a cabassaes. De veritat que als videos d’ell que hi ha penjats a la xarxa és això el que trasmet, deu ser un espectacle veure’l i parlar amb ell en directe! 

A Les nits perfumades, un recull de records autobiogràfics, es perceben els origes d’aquest caràcter pla, amb una gran dosi d’ironia que, damunt, ve recolzada per eixa foto de l’autor que han triat els de l’editorial. No pots deixar d’imaginar-te eixa cara amb eixos tirants blancs i eixa cadena d’or, pèl al pit, a la manera de Tony Soprano, però amb uns quants anys menys, fent maldats pels carrers de Cullera, al peu de la muntanya o a la vora de la mar encara verge, o sent ell la víctima de la crueldat d’altres xiquets. 

El llibre no està mal: és divertit, amb capítols agrupats per temàtiques, amb l’únic contra que en ocasions dintre del mateix la introducció d’una nova anècdota està un pèl forçada. Però bé, que es llig relativament ràpid, malgrat no haver-me acabat d’atrapar per veure com s’acabava, ja que com és normal aquesta història no podia tindre fi: és un recull de la memòria. Un segon inconvenient és que el nivell del llenguatge no està del tot definit: mentre que s’intenten combinar expressions molt col·loquials i molt pròpies de la Ribera Baixa (és com si els sentires parlar), per altra banda hi ha passatges d’un nivell molt més formal i elevat, d’un català massa oriental, i que fa que a mi em resulten poc creïbles algunes de les entremaliadures de què ens fa còmplices. A mi, com a lectora, m’haguera agradat un major equilibri entre els dos registres, però vaja, és una opinió personal.

Els pros, són sobretot eixe recull de frases típicament valencianes, l’enyor d’una Cullera (i per extensió, d’una costa valenciana) sense pressió turística, amb eixa màgia dels barracons fets amb materials peribles, d’allò d’acabar de treballar al camp i arrimar-se a l’arena per a prendre un bany refrescant i relaxant, i d’ahí a casa, a descansar, d’eixos camins de terra entre dunes i horts que portaven a la mar, i que de sobte s’obrien amb tot el seu esplendor. Si jo fóra de Cullera, valoraria aquest trosset d’història dels seus habitants que ens relata Manel Joan i Arinyó, i com a valenciana m’agrada aquest retall d’història tan tendra, entre la realitat cruel i els misteris que envolten el món dels grans, quasi contat des d’un punt de vista etnogràfic. Jo diria que podríem comparar-lo amb el xiquet francés, Nicolas, les aventures del qual foren narrades de manera més que entranyable per René Goscinny, i il·lustrades pel genial Jean-Paul Sempé, i que començaren amb Le petit Nicolas, que tant m’agrada. Manel, val a dir, és menys ingenu que Nicolas i els seus, això també és veritat. No sé si és que el fet de ser de Cullera és un grau. 

Manel, sé que dius que escriure per a tu és una mena de psicoanàlisi. No sé si ho hauràs aconseguit, però sense voler que et sente mal el que et vaig a dir, pense que t’has quedat ben a gust, cosa que t’agraïsc perquè m’has fet somriure més d’una vegada, i m’has fet enyorar aquella Cullera que no vaig arribar a conéixer, però que la tinc en gran estima. Animeu-se a llegir Les nits perfumades, aquest llibre amb una coberta tan encertada, amb una lluna enorme i un taronger que exhala la seua aroma entre els camps de la Ribera, als peus d’una muntanya de lletres pintades. La flor blanca és la segon part, com no podria ser d’altra manera. Fins la pròxima!