dimecres, 3 de setembre de 2014

Esperança Camps i Empar Marco – Vertigen

El Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix “vertigen” com alteració del sentit de l'equilibri caracteritzada per la sensació que el cap pega voltes i torbament del juí que fa que algú es moga per impuls, sense domini de si mateix. El vertigen pot vindre per moltes coses: per la incomprensió, la ràbia, la injustícia, la traïció, la impotència, el sentiment d’indefensió, l’incredulitat, la frustració, per ser testimonis muts de les decisions preses amb nocturnitat, covardia i vergonya. Vertigen, en definitiva, pel que mai es pensava que anava a passar, que era el tancament d’una ràdio i una televisió valencianes que començaren la seua activitat fa 24 anys, però que èticament feia temps que es donaven per mortes. La mataren els xanxullos, el clientelisme, els interessos polítics i ideològics. El voler clavar mà a la caixa, perquè açò, com diuen els andalusos, és el nostre cortijo, i fem i desfem com volem. La nefasta gestió econòmica està ara en procés de jutjar-se, nou mesos després.

Tots sentirem aquell vertigen durant el mes de novembre de 2013, uns més que altres, i cadascú pels seus motius. Perquè a l’igual que el que passà amb les Torres Bessones o l’11-M, o l’accident de metro de València, tots recordem el que estàvem fent mentre els fets s’anaven precipitant al nostre davant. Assistírem com a espectadors al mai vist de la televisió valenciana, a una programació i uns presentadors que es notaven com peix fora de l’aigua perquè per fi tingueren el valor de dir paraules prohibides (Gürtel, suborn, corrupció, manipulació, assetjament sexual): Nou (o Canal Nou) estava, ara sí, a totes hores del dia a casa; tots restàvem incrèduls davant eixa Maribel Vilaplana (“Ai, Serafín, o siga, senyor Castellano”) que volia alçar-se com l’estendard de víctima d’una injustícia divina. Més valia tard que mai, no és això el que diuen? Fins que finalment, després de milers de veus escoltades i sempre silenciades, amb sentència de la jutgessa blogger NuriChica10 en mà i milers i milers de piulades circulant per la xarxa, en una escena més pròpia d’una pel·lícula de Berlanga, Jorge no tingué temps de contar-li al presentador que estaven desconnectant l’endoll. La imatge es quedà congelada per a la posteritat, i així, qual final de The Sopranos per evitar a l’espectador el pitjor, tot es quedà en negre i en silenci. Ho havien fet.

Aquesta és la meua visió particular d’aquells dies de novembre, el que em va arribar des de la pantalla. Però si voleu saber què va haver darrere de tot açò, si encara teniu al cap aquell mes angoixant, l’intríngulis dels despatxos de presidència, del que els sindicats deien i feien darrere i davant les càmeres, no vos podeu perdre la crònica periodística que és Vertigen. Jo almenys l’he vista més que una novel·la, que també ho és perquè a més tenim el valor afegit de la història a peu de carrer gràcies als ulls privilegiats d’Andreas (el periodista grec, com un dels que entrà en antena per demostrar el recolzament i la visió del que passà a l’ERT), Nora, la secretària de l’Associació Valenciana de Professionals de la Informació i Jonlenon, el fotògraf oficial de Presidència. 

El llibre es llig d’una tirada i s’acaba ràpid: el ritme és més que frenètic, i enganxa, al que sens dubte contribueix el format en capítols curts, i que la història en si és d’interés públic. Però no vos enganyeu: com a contingut, dir que és dens és quedar-se curt. De vegades m’he preguntant si els causants d’aquest sainet (des d’alguns dels treballadors fins les més altes esferes) han tingut l’interés de llegir Vertigen. Si algun dels defensors de la gestió del govern ara, hui, dia 3 de setembre de 2014, li ve al cap el patètic discurs del Molt Honorable apretant les dents, quan deia que no anava a sacrificar cap col·legi ni cap hospital per un servei públic d’informació. Precisament hui, el dia en que una vegada més al mes es reuneixen les acallades víctimes del metro, hui quan la policia ha entrat en un col·legi per desallotjar uns voluntaris que volien donar classe a uns xiquets de 3 anys (curs prèviament suprimit), quan centenars d’escolars hauran vist que han de tornar a donar les classes als barracons del curs passat, o que la línia (en valencià, s’entén) ha desaparegut de l’oferta educativa del seu centre; quan a l’Hospital Clínic han estat sense aire condicionat en plens mesos de juliol i agost, o quan a La Nova Fe han tancat plantes; per no parlar de la vergonya del que està passant amb l’Arxiu del Regne de València. Continuaran pensant que Fabra no els estava enganyant?

Sóc conscient del colp mortal que tingueren l’objectiu d’assestar des del principi i de com ens van intentar tractar a tots els ciutadans com ignorants, amb una bola darrere d’una altra; per això, si ha sigut dur per a mi com a telespectadora sense cap vincle personal ni familiar, ni econòmic ni ideològic (anar a A la babalà quan tenia 10 o 11 anys no compta), crec que haurà sigut encara més dur d’escriure per a les seues autores, treballadores de l’empresa de feia temps. Eixe vertigen que resa el títol es nota a cada línia. Tots ens hem sentit un poc com eixe trencadís del Cabanyal que es fa miquetes a la bonica coberta de l’edició. Supose que ha sigut la crònica que mai haguéren volgut contar, el llibre que mai voldrien haver escrit. En ocasions, passant les pàgines, més que vertigen he sentit agonia i vergonya: no s’escatima en detalls dels múltiples i molt greus problemes polítics, urbanístics i econòmics que ens estan fent passar com a valencians. Tenim processos judicials a manta, imputats, amics de l'ànima, presumptes subornadors, manetes llargues, micros massa oberts, projectes constructius-destructius, gentoleta que se sent a recolzada malgrat delinquir pel carrer o des de casa… tot! Ho tenim a cabassaes! I ací, a Vertigen, també es conta. Perquè forma part del conjunt.

El relat transmet ràbia. És impossible no tancar l’última pàgina sense estar un poc més enfadat amb el món i amb nosaltres mateixos. I excusem alguns xicotets errors d’estil (l’abús de l’expressió “etcètera” de vegades sense massa sentit -pàgines 70, 100, 103, 173 o 201 per posar-ne algunes-, o això “d’enviar un whats” -pàgina 46 i altres- que queda un poc rar) perquè sabem que la visceralitat i la primera persona s’haurà imposat més d’una, de dos i tres vegades a l’hora d’escriure, perquè és normal per a qualsevol que tinga ulls a la cara i dos dits de trellat. 

Això sí. I sé que m’estenc però si no ho dic, rebente. A l’altra, si en el futur hi ha la possibilitat de fer novel·les a la carta, jo me’n demanaria una que anara un pas més enllà: voldria que algú de dins em contara quins van ser els mecanismes que els periodistes van sofrir per ser extorsionats i obligar a desinformar. Voldria veure el llistat de paraules prohibides. Voldria llegir trascripcions de conversacions telefòniques i llegir les línies editorials dels màxims responsables. És a dir: voldria saber de veritat quines eren les ordres directes de Conselleria i de Presidència en els moments daurats de manipulació de l’ens. Com a ciutadana, vull saber què eren capaços de fer alguns per a que la moneda els eixira sempre per la mateixa cara. Sabem molt de les ombres del tancament però ens falta una part.

Ha sigut complicat per a mi escriure aquest post. Resulta impossible deixar a banda les emocions quan es passen els ulls per aquestes pàgines i centrar-se en contar el que has llegit. Hui, em disculpareu, vos he contat més bé com m’he sentit. Com ja he dit, no tinc cap tipus de vinculació familiar o personal amb l’ens. Ni tansols veia o escoltava les seues emissions perquè em donaven vergonya aliena. He cridat a moltes manifestacions allò de “On estàs Canal 9?”, a l’igual que m’he mostrat en públic a concentracions en contra de la seua fragrant manipulació. Em donava molta ràbia quan alguns opinadors mediàtics reien amb suficiència al dir que els que abans criticàvem la nostra televisió per ser un instrument de manipulació constant erem els mateixos que ara eixíem a manifestar-nos en contra del seu tancament, i que això era un acte contradictori. Eixa gent amb corbata no entenia absolutament res. Què te a veure una cosa amb l’altra? Deixant al marge allò tan repetit dels dibuixos en valencià (cosa que és certa al 100% i que sí, és digne de menció), reconec el paper essencial per a la difusió de les senyes d’identitat valencianes i la normalitat del meu idioma. Perquè després de totes les desfetes que ens estan fent patir amb tantes coses innombrables, els valencians ens devem meréixer alguna cosa digna i de qualitat, però està clar que alguns no ho veuen així. Sempre els mateixos. Continue mantenint l’esperança de que si arriba el dia de que les cadires que hi ha a dintre del Palau de Benicarló canvien d’amo (sóc de les escèptiques) el nouvingut, siga quin siga, entre moooooltes altres coses, espere, repetisc, que siga capaç d’engegar el botó de l’ON d’una nova etapa radiotelevisiva amb il·lusió, dignitat i on tots ens sentim representats. D’ací un any i poc parlarem.


2 comentaris:

  1. Muy de acuerdo en todo lo que dices.
    ¡Me ha gustado mucho!
    Para poder contestarte a muchas de las preguntas que planteas, puedes leer "Adéu, RTVV" que es una recopilación de artículos escritos por trabajadores y sindicatos de RTVV en los últimos años.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias por tu aportación y por tu comentario, Rita! Desconocía esta recopilación de artículos que citas; sin duda valdrá la pena echarle un ojo para tener una visión más completa de la problemática. :)

      Elimina