Pasqual Alapont – El racó de Penèlope

Tots necessitem tindre un lloc al qual tornar. Saber que, quan s’ha acabat la batalla del dia a dia, salpem amb el nostre vaixell rumb a Ítaca, on està la nostra llar, on es troba la nostra gent i el nostre confort. Una vegada allí, et desfàs dels teus Polifems i Circes particulars, allí ja no arriba el cant de les sirenes. 

Es nota per aquestes línies que l’Odissea d’Homer és una de les meues obres preferides? Si bé fa temps que no li done un ull (maleïda de mi: a més amb l’edició de luxe que em van regalar fa un parell d’aniversaris, traduïda ni més ni menys per Joan Francesc Mira), i que tampoc me l’he llegida més de 10 vegades, com Àlex del Racó, és una obra que de certa manera m’ha marcat. Sí, té raó aquest mariner desvergonyit i amb fama de gran cuiner: cada vegada que li poses un ull al damunt, n’aprens una diferent, i sobre els més variats temes. Amor, amistat, traïció, dolor, esperança…

Tot això, i una miqueta més, és el que aprén Zinc, l’adolescent nouvingut al Perelló, una vegada que els seus pares es decideixen obrir aquest restaurant amb tota una representació de països de la Mediterrània en forma de noms de taules. Bé, el restaurant és només l’excusa. Arran de la recerca d’un cuiner que faça les delícies dels comensals, coneix Alexandre, un mariner que se les sap totes, d’aquells que tenen els cabells torrats pel sol, ulls blaus, mig somriure a la boca i una arracada de pirata a l’orella. Gràcies a ell i a la seua particular manera de ser, Zinc (sí, com l’element) descobrirà la seua passió per la cuina i desenvoluparà la seua traça a l’hora de fer amics… i amigues.

Però com quasi sempre passat, els secrets del que som o vam ser, ixen a la llum el dia menys pensat i arramblen amb tot. Ahí és quan Zinc demostrarà si aquell llibre que Àlex li va prestar, l’Odissea, ha fet la seua funció i li ha ensenyat alguna cosa de bé. I ja pare de contar, que aquest no és el meu estil.

Res, que la novel·la de Pasqual Alapont m’ha entusiasmat (només coneixia d’ell No sigues bajoca! i Estàs com una moto!). Té tots els ingredients: mar al costat, cuina mediterrània (fora d’aquest mar no saben menjar!), i l’Odissea, impregnant absolutament totes les pàgines de la novel·la, molt fresca i divertida, tot s’ha de dir, i amb lleugers tots de paral·lelisme amb les desventures d’Ulisses i tota la seua troupe. Fins i tot teníem jocs de noms, com amb Penèlope, Nèstor, Alexandre i Helena!

Només em queda dir que l’aposta del de Catarroja em sembla del més intel·ligent: quina millor manera de provocar-li la curiositat a qualsevol per aquest gran poema universal? De segur que qui no l’ha llegit, després d’El racó de Penèlope s’ho pensarà dues vegades. I qui ja ho ha fet, provarà sort una altra vegada (la quarta, la cinquena), a veure què troba. Què tal si posem direcció Ítaca?

Pere Calders – L’ombra de l’atzavara

Atzavara: planta de la família de les agavàcies, de grans fulles basals, rígides i carnoses, espinoses, i amb una gran panícula floral portada per un robust escapus que es desenvolupa un sol cop, als deu o quinze anys de vida de la roseta foliar, originària de Mèxic i extensament naturalitzada a la costa mediterrània (segons el diccionari de l’IEC)

L’atzavara es transforma en la millor metàfora d’aquest llibre tan particular de l’autor català: espinós a l’igual que carnós, i amb unes flors que estan ahí, a l’aguait. Només cal esperar uns deu o quinze anys per veure la bellesa salvatge d’aquesta planta mexicana, que a les nostres terres és més un element ornamental que una altra cosa.

Disfressada amb tocs d’humor, aquesta història és tràgica i amarga. I el que és pitjor: després de més de 50 anys de la seua publicació, és més actual que mai. Qui ho haguera dit? La història inacabable d’un exili forçat per causes majors, en aquest cas per motius polítics, i que per tal de sobreviure d’una manera digna, un s’ha d’adaptar al país al que va, en principi només temporalment, mentre l’enyor de la terra promesa, la seua, es fa patent en cada gest i paraula que pronuncia. Sempre està l’esperança de tornar, sempre s’actua per a que cada moviment siga un dels últims passos que li resten, però sembla que és més bé al contrari, i sense voler, emportat per la voràgine del país que acull, les petjades que es deixen són més bé les pròpies d’un cranc.

No és violent, això? No ens equivoquem: el que conta Pere Calders en veu de Joan Deltell encara ocorre a les nostres cases. Per desdir alguna ministra, els joves no ens n’anem per esperit aventurer, ni mobilitat exterior. Ens estan exiliant, ens obrin les portes amablement i ens demanen que ens n’anem (per a no tornar). No vull parar-me a comptar quants amics s’han vist forçats a buscar-se la vida lluny de la seua gent, perquè la xifra em donaria vertigen. És més: cada dia veig més proper el haver d’anar-me’n jo. No comprenc el mal que li hem fet a la societat i als polítics per a que ens tracten així, i per què, en canvi, es queda un perfil molt concret a casa nostra. Això, tot plegat, com dirien els d’Orxata, és violència.

Però la violència no acaba ací: també la trobes quan arribes, quan et consideren un pobre mort de fam, quan pensen que et poden explotar per la teua condició de desesperat, quan l’únic que fas és trobar a faltar la teua família i pensar quan agafaràs l’avió de tornada a casa. En definitiva, l’exili és el pitjor que uns polítics despietats li poden fer a la seua societat, perquè creen persones frustrades, que al mateix temps s’emporten el seu talent i la seua riquesa fora de les seues fronteres. Exili és mediocritat moral i econòmica per a les persones que el promouen.

Tornant a la frustració, el personatge principal de L’ombra de l’atzavara és el màxim exponent d’aquest sentiment. També impotència. I com no, la reflexió amb potes de quina actitud és la millor a l’hora d’enfrontar-se a un dilema com aquest: o portar la teua lluita com una motxilla al lloc on el teu cos s’ha deixat caure, o lliurar-se a la corrent i gaudir de les vistes. 

La meua relació amb Deltell ha fluctuat entre la simpatia, passant per la compassió, per a acabar amb un gran desacord i incomprensió. El més trist de tot és que és una obra divertida (al principi), plena d’ironia. Els malentesos entre les dues cultures no fan més que treure’ns somriures, quan no carcallades, però a poc a poc l’ingenuïtat de Deltell se’ns fa incòmoda, i es va transformant en incredulitat amb actituds que el lector més bé censura. Per què cedeix i es fa partícep en la voracitat del sistema? Per què no és capaç de fer-se respectar? Per què s’aboca ell sol a la trampa mexicana, tant per la seua vessant personal com per la professional? He de reconéixer que és l’únic però que li pose a aquesta novel·la. Deltell m’ha arribat a exasperar en més d’una ocasió. És inevitable pensar que si a la primera s’haguera plantat, altre gall li haguera cantat.

Així i tot, llibre altament recomanable, diria que quasi necessari davant la cojuntura a la que ens han fet arribar. Mentrestant, vaig resant per què no m’haja de separar gaire de l’ombra dels tarongers. Encara que per a això, primer hagen de canviar moltes, moltes coses.