Cristina López Barrio – La casa de los amores imposibles

No m’agraden els acomiadaments, i si és d’una persona de les grans, encara menys. Davant de notícies com la d’avui, el món s’hauria de parar. Però un d’eixos móns s’ha parat segur: Macondo. No li queda més remei. Està de dol. Un món en el que només hem tingut la sort de viure-hi uns quants: un món de sagues familiars, de passions i d’exhuberància. De caràcters marcats, de circumstàncies extremes i de supervivència difícil. A Macondo podem trobar generals que viuen immersos en un laberint personal, nàufrags que s’enfronten amb taurons i la fúria de la mar de la millor manera possible, pobles sencers que oculten secrets, amors més que prohibits, incestuosos, morts sabudes per tots menys pel directament afectat o coronels que esperen una carta que mai arriba. A Macondo ja li falta el seu fundador, el seu pare.

Per això especialment el dia de hui, 18 d’abril, em dóna certa malícsia llegir algunes opinions a blocs on comparen Cristina López Barrio i aquest relat amb Cien años de soledad, encara que també algunes altres novel·les exponents del realisme màgic, com La casa de los espíritus, d’Isabel Allende (a algú li recorda el títol amb el de hui?) o Como agua para chocolate, de Laura Esquivel. Però ho sent, amics, amigues. La casa de los amores imposibles no s’arrima ni de lluny a Macondo ni a les seues poblacions veïnes. Realisme màgic perquè apareguen esperits, rises o flors als llocs més inhòspits? 

Ho vaig a dir clar: l’estil embafa, avorreix i ofega, i això és el que fa que gran part del relat es caiga. Mai en la vida haguera imaginat que anava a llegir una novel·la en la qual a cada frase anava a haver una metàfora o una comparació. Es fa molt pesada i empalagosa. La història té arrancades de rossí i parades de burro, així explicat, com li agradaria a l’autora. De sobte la història avança uns anys en dos línies (cosa per la que no li lleve mèrit, és difícil aconseguir-ho) però es deté paràgrafs sencers en descriure el color dels ulls d’un personatge, o el frec d’una tela, o la proliferació de plantes al jardí. I el vocabulari? Què me’n dieu? Algú podria dir que per la quantitat de paraules diferents que es troben entre les seues pàgines, l’autora és que domina el llenguatge. Però no: una cosa és agafar el diccionari i apuntar-se un llistat de paraules boniques que t’agradaria que plenaren les pàgines i altra dominar el llenguatge: dominar el llenguatge és saber quan una descripció és prescindible, o un diàleg essencial. És posar la paraula justa al lloc adequat. I això, López Barrio no ho fa. De fet, sobren pàgines, més de 50 i més de 100: el relat s’alleugeria i el lector que espera trobar el realisme màgic promés ho agraïria. Per això deduïu que m’ha semblat un relat més que desigual i prefabricat, més semblant a un catàleg de mots que una narració on és necessari que A vaja davant de B. Tenia ganes d’acabar-lo per passar a una altra cosa més important o altra lectura que m’enriquira més a nivell personal. 

No vaig a detindre’m més en ell, ni a fer una mínima sinopsi, perquè pense que ja ho he dit, clar i senzill, i perquè teniu centenars de blocs que copien el resum de la contraportada. I si li pose un 1/5* és perquè la història de l’últim personatge me l’he llegida ràpid, no sé si perquè veia que faltava poc per a acabar o perquè està més sintetitzada. Ha sigut una setmana i mitja que se m’ha fet llarga. Ara a altra cosa. 

I perdone’m, Gabo, per mesclar-lo a vosté en este post. Anit la sorpresa de la seua desaparició ja em pillava al llit a punt d’anar-me’n a dormir, i promet que ha sigut casualitat que hui acabara el llibre. Servisquen aquestes línies per donar-li eternes gràcies per haver-me acompanyat en cent hores de soledat, quan no tenia a ningú a qui escriure. Vosté m’ha fet plorar i riure, tremolar i quedar-me bocabadada, i sempre tindre ganes de posar un llibre amb el seu nom entre les meues mans. Bon viatge allà on vaja. Afortunadament, ens ha deixat senyalitzat el camí que ens portarà a Macondo. DEP.

Guillaume Sorel i Laurent Seksik – Els últims dies de Stefan Zweig

La casualitat ha volgut que ahir descobrira la pel·lícula La llegenda de 1900. I dic casualitat, perquè just ahir també vaig trobar Les derniers jours de Stefan Zweig: ambdues comenen exactament igual, o almenys amb les mateixes vistes de Nova York, en el cas dels primers, apropant-se; en el cas dels últims, allunyant-se’n. Trenta-sis anys separen una imatge de l’altra, precisament unes dècades essencials per comprendre la història d’Europa i del món.

Parèntesi: per a qui no ho sàpia, The legend of 1900 és l'adaptació al cine de la novel·la Novecento, d'Alessandro Baricco, les dues recomanadíssimes. Tanque parèntesi.

Però bé, tornem a Stefan Zweig i a la novel·la gràfica que se n’ocupa dels últims sis mesos de vida d’aquest autor austríac. O jueu. Tal i com diu a la pàgina 26, “jueu a Alemanya, alemany a Anglaterra. Estranger a tots els llocs. Ja en tinc prou, d’ésser l’enemic del gènere humà”. Aquesta idea l’aturmenta: és una persona massa sensible, ja cansada, potser idealista. Ell es coneix molt bé, però la resta del món sempre està a punt per a jutjar-lo, i això el fatiga. És un bon exemple del que conta Amin Maalouf a Les identitats que maten.

Al llarg del relat de Seksik i els dibuixos de Sorel, donem una ullada a l’angoixa de viure per part de Stefan Zweig i la seua dona, Lotte. La malenconia dóna pas en ocasions a alguns reflexos d’il·lusió i d’optimisme. Això sí, ben pocs al llarg de les menys de 90 pàgines. La nostàlgia sempre es troba per damunt de tot, les ganes de tornar a casa, a Viena, a abraçar els seus éssers estimats, a passejar per les avingudes que ja coneixen. La solució final és una mostra de la poca fe del gran autor en l’espècie humana, és una denúncia de la guerra i la crueltat humana. I el que és pitjor, és l’evidència de que aquest món, cada vegada més salvatge i cruel, no està fet per a les sensibilitats, per a l’humanisme que ell tan bé representa. Per a Zweig, ja s’ha acabat la bellesa, la literatura, la filosofia, l’art… i se les han emportades les persones que ell va conéixer i que per culpa d’una guerra atroç, ja no estan. Per això, no val la pena seguir lluitant, el món s’ha convertit en un lloc massa desagraït. No li falta raó.

El traç de Sorel és fluid i càlid. Amb poques línies retracta el personatge. El guió és fresc, clar i directe. Encerta a l’hora de definir una personalitat tan complicada i erudita com la que degué de ser Stefan Zweig. Es tracta l’autor com una eminència, com un ésser molt conegut i influent. Però al mateix temps jo em quede sorpresa pel desconegut de la seua figura i del seu llegat hui en dia. Jo mateixa reconec haver llegit només dues obres d’ell, Carta de una desconocida i Novela de ajedrez. La segona em va entusiasmar per la febrilitat (existeix aquesta paraula?) que emana, la bogeria en estat pur. No sé per què no he seguit amb aquest autor, m’ho pose com a deures no sé si d’estiu ja a estes alçades de l’any. En aquest sentit, em sembla genial un comentari fet a un post dels blocs de El País, on diu que els best-sellers ja no són el que eren. I açò em ve al fil del mediocre Harry Quebert, que per a contar una història (també mediocre i poc profunda) es tira més de 650 pàgines. Amb la novel·la dels escacs de Zweig tens claríssima la personalitat del personatge i la trama, rica, brillant, demencialment ben escrita en menys de 100 pàgines. 

Així i tot, i torne (altra vegada) a l’obra que ens ocupa m’ha paregut que li falta alguna cosa. No sé si és que els personatges ens resulten massa distants, jo almenys no he aconseguit simpatitzar del tot amb el matrimoni Zweig. Potser és la tristesa, que ho impregna tot, malgrat estar visquent en eixos moments en un país tan viu i colorit com Brasil. Crec que els tons marrons ho han envait tot massa. És una opinió personal, perquè en si, m’ha agradat la història, i m’ha servit per a aproximar-me una mica a la figura d’aquest autor. 

No vull anar-me’n sense deixar una mínima constància, sense revelar res, de les últimes pàgines. M’ha agradat molt la delicadesa i el bon gust en el tracte d’una seqüència tan difícil, d’un moment tan íntim i únic. Quasi quasi com una melodia de piano tocada amb sentiment en el primer terç del s.XX…