divendres, 9 de maig del 2014

Ferran Garcia-Oliver – La melodia del desig

M’ha costat el meu temps poder desentranyar fins l’última nota de la partitura que Ferran Garcia-Oliver ens ha compost sobre la València medieval. Crec que l’autor de Beniopa ens ha mig enganyat a tots: segons el que es desprén del resum de la contraportada, pensava que l’argument principal anava a ser una història d’amor, i no és així, almenys, no del tot. 

Pense que Genís, l’orguener, i Magdalena, la monja cistercenca, no eren més que l’excusa. La història de la seua passió impossible podria haver sigut, a mans d’altre autor menys expert, un relat més limitat i simple. Però no. Perquè el que no pot evitar el que escriu, és que la seua professió passe desapercebuda, i és que a banda de novel·lista i assagista, Garcia-Oliver és medievalista.

Jo particularment ho agraïsc: fa uns anys, després del boom de la novel·là històrica arran l’èxit de Dan Brown i tots els que vingueren darrere, em vaig prometre a mi mateixa que ja no perdria més temps amb aquest gènere, que tantes alegries m’havia donat amb El nom de la rosa (Umberto Eco), Sinuhé, el egipcio (Mika Waltari) o fins i tot Los últimos días de Pompeya (Edward Buwler Lytton). Però retrobant-me tan gratament amb ell gràcies a aquesta novel·la i abans, amb la de Josep Lozano, he començat a pensar que el problema el tinc realment amb els best-seller etiquetats com a tal. Garcia-Oliver fa novel·la històrica, efectivament, però no és de la que estem acostumats a veure dia a dia a les llibreries: açò és quelcom més, no es nota un relat buit i prefabricat, ans al contrari.

Percibim que el que diu l’autor de la Safor, això que li ha dedicat els seus cinc bons anys per elaborar-la, és totalment cert. I no diré que se’n requereixen tants per llegir-la, ni molt menys, però sí que pense que el pas de les seues pàgines no ha de ser precisament apressurat: cal mirar la fotografia que tenim al davant, d’aquella València de primer quart del s. XV, i ensumar les olors que afloren dels carrers, fins i tot sentir pena per aquell gos amedrentat a pedregades per una colla de malfeiners, o si cal, notar-se la farina als dits d’aquell matí d’amagades al molí, quan desccobrires al mateix propietari gaudint de plaers no massa ben vistos encara a dia d’avui.

Sí, ben mirat la dolça i noble Magdalena i el formós Genís no són més que els acomodadors del teatre que sempre és València. Sense desvetllar massa, he de dir que la descripció que es fa a les últimes 20 o 30 pàgines d’aquell camí cap a la mar, i amb l’encontre del cavaller misteriós (que pense que no és altre que el mateix Ausiàs Marc, allà cadascun), m’han semblat d’un lirisme conmovedor, un homenatge a tots aquells paratges perduts, a aquell món rural que lluita per perviure, a una bellesa que tenim al davant i que moltes vegades cal que ens l’amenacen per comprendre el que tenim davant.

No podia acabar aquest post, que podria ser molt més llarg, sense fer menció a aquesta deformació professional de l’autor i que com ja he dit un poc més amunt, jo preferisc. Parlar amb aquesta naturalitat del justícia de la ciutat, de les càrregues fiscals com el delme, de la figura del notari, m’ha semblat un valor afegit que altres novel·les del gènere no tenen, i que a l’època devia de ser el pa de cada dia. No en va, l’autor coneix les fonts, i les domina a la perfecció, i ha fet que encaixe una a una les peces del puzzle que suposen les diverses figures reals del moment, a l’igual que els llocs (sí, el monestir de Magdalena, conegut com el monestir de la Saïdia o Santa Maria de Gratia Dei va existir). Com no, l’estil impecable, la sensació al llegir cada frase que totes les paraules elegides i emprades eren les més adequades per al context, les úniques que podien ocupar aquell precís lloc a la pàgina. 

No seria jo si no em reservara unes línies per a parlar de l’edició de Bromera, en aquest cas. La coberta m’ha semblat espectacular, amb un dels àngels renaixentistes de la volta de la Catedral de València, músics per a més inri, en concret l’encarregat de fer sonar la cítara. Les pàgines, la grandària de la lletra, i l’acabat de la tinta, es mereixen la més sincera enhorabona, que fa que els diners invertits hagen superat amb escreix el valor del volum. En definitiva, un conjunt immillorable.

Una obra, per tant, acuradíssima, tant pel que fa a la forma com pel que fa al contingut, apta per als lectors àvids i exigents, amb temps i ganes per a assaborir-la a poc a poc, que és com crec que millor es pot fer. Un plaer per als sentits i per a la imaginació. Si estiguérem en un país normal diria: per a quan la pel·lícula?


dilluns, 5 de maig del 2014

Francesc Miralles i Care Santos – El mejor lugar del mundo es aquí mismo

La part frívola de mi va voler llegir aquest llibre pel títol i per la preciosa coberta. Realment no sabia què m’anava a trobar, volia que fóra sorpresa, encara el que sí que m’esperava era que el relat estiguera dirigit per una tassa de xocolate, o moltes. El xocolate calent és sinònim de comfort, tranquil·litat, d’estona agradable. I era això el que necessitava.

Efectivament, ha resultat una agradable sorpresa. El que menys podia esperar és que el llibre fóra un compendi de relat màgico-metafísic, amb pinzellades de psicologia i autoajuda. Açò reconec que pot asustar, i jo seria la primera en tirar-me enrere si llegira aquestes quatre paraules juntes, però el conjunt no queda malament del tot. És… bonic. No es fa pesat ni moralitzant del tot, perquè les idees resten en equilibri.

I d’idees, hi ha unes quantes. De primeres, he vist algunes que em sonaven i altres que directament es mencionen: els autors beuen de Haruki Murakami i la Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, El Petit Príncep (Antoine de Saint-Exupéry), Las Nueve Revelaciones (James Redfield), La inutilidad del sufrimiento (Mª Jesús Álava Reyes) i El Secreto (Rhonda Byrne). Hi ha frases, relats, experiències o pensaments tretes directament, i segurament d’altres que jo desconeixeré. 

També la música juga un paper importantíssim al llarg del viatge iniciàtic d’Iris, amb la banda sonora dels Beatles (The End), Leonard Cohen (I’m your man), Feist (Secret Heart), els Rolling Stones (As tears goes by) i una banda que deu ser amiga dels autors, Hotel Guru. Les notes d’aquestes melodies acompanyen Iris per un recorregut per si mateixa: fa poc més de tres mesos que els seus pares han mort en un accident de trànsit, es troba sola a la casa familiar, té una feina que no li agrada, es veu amb 36 anys i sense algú a qui estimar, només el passat i els seus records. Podem dir que Iris se sent fent equilibris enmig d’una corda fluixa. Però just en el moment en el què tot podia canviar, ho fa, però precisament no de la manera que ella anava a provocar.

La casualitat l’encamina a un bar, amb el mateix nom que el títol del llibre, on coneixerà una sèrie de personatges que l’aniran guiant a l’autoconeixement i a la resolució dels seus conflictes interns. Les etapes, separades per un dia de diferència cadascuna, estan simbolitzades per les sis taules del bar: la primera, la taula dels pensaments, que en si no són ni bons ni roïns, i a més, són totalment controlables; la segona, la taula del passat, la taula de les coses que t’han fet feliç i que no deuries d’haver oblidat; la tercera, la taula que ens demostra que fins i tot en els moments més crus, s’amaga la bellesa; la quarta, la taula del perdó, sobretot a nosaltres mateixos; la cinquena, la taula de la senzillesa, del despreniment d’allò més superflu, exemplificat amb els haikus; i per últim, la sisena, la taula dels acomiadaments.

No vaig a contar molt més de la trama, perquè ja ho he fet més que en altres ocasions. Només alguns apunts per remarcar: com no, una de les coses que més m’ha agradat i ha complert en les meues expectatives era la presència del xocolate calent en els moments en els què Isis es troba amb Luca, un dels seus xamans per a la recerca de la felicitat; però a més, Olivier suposa el contrapunt per a la protagonista, i ho fa amb el menjar japonés, que sabeu que adore, i també el que suposa beure té (verd) per a la cultura nipona. També m’ha agradat l’ambient màgic que ha envoltat tot el relacionat amb el bar, amb la figura del Mag al capdavant, i el missatge positiu que trasmet. Els contres: el refregit i la repetició d’idees dels llibres que vos he dit més amunt, i la falta de credibilitat que em donen tant el personatge d’Olivier i el fet de que en sis dies Iris siga capaç de trobar la clau per superar la seua depressió.

Però bé, està bé per al que és. No s’espereu una gran novel·la i una alta literatura. Només una lectura de diumenge o per a un dia especialment trist, quan no teniu ningú amb qui parlar i necessiteu un extra per a remuntar.