dimecres, 12 de novembre del 2014

Laura Ballester – Lluitant contra l’oblit. El llarg trajecte de les víctimes del metro de València.

El dia 3 de Juliol de 2006 va suposar per a moltes persones un abans i un després en les seues vides. La ciutat de València es va veure sacsejada per una tragèdia, la magnitud de la qual estava per veure fins on abastava. Hui, poc més de huit anys després, encara segueix expandint-se. Aquell dia, tots vam fer per saber com estaven els coneguts i amics que utilitzaven la lína 1 de metro. La majoria tinguérem sort; altres, en canvi, encara arrosseguen la seua pena. En concret, 43 famílies, les mateixes que van morir en aquella revolta, més 47 ferits. Els de dalt van intentar acallar el seu plor i les primeres veus crítiques. Era una qüestió urgent per resoldre, perquè la ciutat estava immersa en altres qüestions més divines, si voleu: la visita del Papa. Però qui seguisca l’actualitat sabrà que l’estratègia no els ha eixit bé del tot. Tornem altra vegada a aquell dia, calorós i dolorós: respires alleujat, comences a tindre més dades i et ve el sentiment enorme de solidaritat i de recolzament per a aquells que no han tingut tanta sort com tu. És el més normal sent humà, sabent que a qualsevol ens podria haver passat. O ben pensat, després de llegir aquest llibre de la periodista Laura Ballester, ara tinc els meus dubtes. Què hi ha d’humà, en aquells que han volgut obstaculitzar l’aclariment de tot el cúmul de males praxis que en definitiva va ser aquesta catàstrofe? Per a mi, res. Després, venen de la mà els sentiments d’indignació i perplexitat. Sense pressa però sense pausa.

La crònica que és Lluitant contra l’oblit és una lectura clara, sintètica, on emergeixen les qüestions més fosques que mai es volgueren resoldre, i que ens han delatat com a societat i han marcat per sempre els polítics, els directius, els jutges i els mitjans de comunicació autonòmics del moment. Atenció, que molts d’ells si no han caigut ja, ho faran prompte. [Només dues notes: hui, 12 de Novembre, el Tribunal Suprem ha anul·lat el tall que la Generalitat Valenciana va fer de les emissions de TV3 al País Valencià, recriminant-li així la mancança de competències a l’hora de dur a terme aquesta acció de censura; i dos, des de fa dos dies Cotino està imputat pels contractes amb la Gürtel per la -fatídica- visita del Papa]. Una altra conclusió que trac, una vegada més, és que (i és cru el que vaig a dir) hi ha morts que molesten. Fins per a això, hi ha gent de primera i gent de segona. I si no s’ho cregueu, penseu un poc. 

El que tinc cada dia més clar, i no sé si és per la meua especial sensibilització amb el tema (per una desafortunada casualitat, eixe matí, aliena a tot, em vaig quedar sense bateria al mòbil i els meus familiars no em pugueren localitzar), és que a hores d’ara qui no s’ha enterat de què va tot el tema del descarrilament del metro, amb 43 morts i 47 ferits com a injusta conseqüència, és perquè no vol: actualment disposem de més informació que mai, com ben bé apunta l’autora, les xarxes socials bullen quan ix alguna novetat, les multitudinàries concentracions a la Plaça de la Mare de Déu es repeteixen cada dia 3, podem veure online el famós reportatge que es va emetre l’abril passat de Jordi Évole, les notícies a la premsa, i ara, el llibre. Aquesta societat no pot ser tan apàtica.

M’agafe una llicència personal, per a acabar: vaig tindre l’oportunitat d'assistir a una de les presentacions del llibre que Laura Ballester, Paco Piera i Francisco Manzanaro van fer a prop de casa meua. Vos recomane que aneu. No sabeu el torrent d’emocions que aquesta gent és capaç de provocar en una hora i mitja: el temps va passar volant, i de fet, es va fer curt i tot. Però amb el que em quede de tot plegat és amb l’actitud exemplar de Manzanaro, al qual no li va tremolar la veu per a dirigir-se a un treballador de FGV que estava a la sala, i que li demanà perdó per ell i per tots els seus companys, quan li va dir que ho agraïa però que aquella petició arribava tard; o com encara li quedava sentit de l’humor per a contar-nos com Cotino havia tingut el valor (per no dir una altra cosa) per a dir-li que la visita del Papa Benet XVI l’estaven pagant les famílies al comprar les famoses motxilles grogues i blanques. Encara en veig alguna per la ciutat, i tremole. M’haguera agradat molt anar-me’n d’allí aquella vesprada amb una abraçada i unes paraules d’ànim per a Francisco, però pense que no era el moment. Te l’envie a tu i a tota l’AVM3J des d’ací. Amb aquesta gent, les paraules “força” i “dignitat” adquireixen una nova dimensió. Seguiu lluitant. No esteu sols, i el final es veu a prop.