Llegir Almudena Grandes és una garantia de gran qualitat literària i narrativa, amb obres sempre complexes, que emocionen, enlluernen i que deixen una gran petjada. Llegir Almudena Grandes, en definitiva, és una meravella. La riquesa del vocabulari i dels valors tomben, la interconnexió dels fils, la relevància dels xicotets detalls, donar en la clau del sentiment just, del clima adequat.
El lector de Julio Verne posseeix la màgia que només destil·len les obres narrades per xiquets. I si ja afegim a la recepta un misteriós veí que viu a un antic molí, al costat d’un riu, apartat del poble, i els camps d’infinites oliveres, en un temps i un lloc on (sobre)viure era una autèntica aventura (i un miracle), ja tenim el llibre quasi fet. Perquè al cap i a la fi, com deia Gabriel García Márquez, de vegades la mateixa realitat és més surreal que la ficció; per a mostra, la història de Nino, que malgrat contenir algunes dades falses, són històricament verídiques. Si dic serra de Jaén i postguerra les peces del puzzle quadren en la ment de tot aquell que no sàpiga de què va el llibre, veritat?
Val la pena passar tres estones comptades amb aquest llibre, de més de 400 pàgines, però que es fa curt, a l’igual que imagine que passarà amb el primer i el tercer de la saga Episodios de una guerra interminable, la més recent dels quals, Las tres bodas de Manolita, va eixir a la llum fa menys d’un any. Diuen les males llengües que és magnífic. Quina novetat.
