Parlar sobre El Gattopardo dóna vertigen. No sé què més puc aportar jo a tot l’elenc d’opinions, crítiques, ressenyes, descripcions, que s’hagen fet d’aquest clàssic de la literatura. Dir que es tracta d’una obra complexa, densa, però al mateix temps fàcil d’entendre per la claredat del llenguatge seria dir poc: els temes que es tracten, el rerefons històric, el caràcter ben definit dels personatges… no són propis d’un moment i de Sicília, sinó de tota la societat, canviant per definició.
Sembla, per l’estil, que El Gattopardo va ser escrit a la segona meitat del s.XIX, que és quan es desenvolupa la trama, però no: realment fou als anys 50 del segle passat. És com Sinuhé, l’egipci de Mika Waltari. Són autors que enganyen: si t’abstens de fer una recerca sobre ells, penses que és una obra fruit del moment en el què té lloc l’acció. Així i tot, en aquest cas, Tomasi di Lampedusa no pot evitar deixar entreveure el seu desencant amb la Sicília que vindrà després de la unificació italiana, i en la figura de don Fabrizio Salina (figura basada en el seu propi besavi), la frustració i el final d’una classe social i d’un ordre que es veu forçat a mutar i a integrar-se en tot allò que sempre ha detestat, si és que vol seguir existint. L’obra segueix la tònica marcada per Tancredi, el benvolgut nebot de don Fabrizio, a les primeres pàgines: per a que tot continue com està, es precís que canvie tot. D’aquesta manera, Tancredi se’ns és dibuixat com un personatge astut i interessat, un visionari que és capaç d’obrir-li els ulls al seu vell tio i obligar-lo a tindre una actitud resilient. L’èxit, o el fracàs, de l’operació es podrà mesurar des de diferents punts de vista (econòmics, morals, socials).
Altre encert de la novel·la són les metàfores de la decadència que es van presentant al llarg del relat, i que sempre envolten la família del príncep de Salina: la pols, l’oblit, fins i tot les caguerades de mosca o de ratolí per un palau que ni tansols es viu sencer, la fusta podrida, els armaris plens de teles groguenques que han viscut millors moments… Tot contribueix a crear una fotografia completa de l’ocàs que viu aristocràcia siciliana del moment, tema principal d’El Gattopardo. I com no, molt interessant llegir entre línies la gènesi del que serà coneguda la Sicília de finals del s.XIX i principis del s.XX: la màfia. Almenys així interprete alguns passatges que fan referència als inicis de don Calogero Sedàra, nou ric, alcalde de Donnafugata, poble on tenen la residència d’estiu els Salina.
No puc acabar d’escriure aquest post sense fer una breu referència de l’adaptació de la novel·la a pel·lícula: a mans de Luchino Visconti, don Fabrizio i tot el seu entorn prenen vida d’una manera més que ben aconseguida, tenint en compte en primer lloc, la complexitat de la novel·la, agafant-hi frases i escenes al peu de la lletra, i com no, el moment i els recursos de quan va ser filmada, a finals dels anys 60. Molt recomanable i complement perfecte per a la lectura d’aquesta bestialitat de llibre. Comencem bé l’any lector.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada