Les esperances eren altes: premis per ací, traduccions en altres idiomes per allà, espais a les vitrines de les llibreries prou destacats... I com sol passar, la literatura francesa em deixa un mal sabor de boca.
Ens veurem allà dalt comença bé, fins i tot molt bé, de manera potent, crua i brutal, i prometent una gran història en la qual, a l’igual que ho fan Incerta glòria i El vent de la nit, es parle de les conseqüències de la guerra. No les que totes sabem i hem vist narrades de diversa manera als llibres d’Història o les més recents, als informatius. Eixes no. El més interessant que ens poden proporcionar aquestes novel·les no és altra cosa que els fruits amargs que es recullen d’una llavor trista i macabra que ha germinat en les ments de tots aquells que han participat en una barbàrie despietada.
I ja vos dic que en un principi sembla això, però de sobte la trama comença a discórrer (no sé si dir desvariar) cap a altres arguments més o menys creïbles, amb un toc de surrealisme, fent que l’argument que créiem principal perda ritme a marxes forçades. Jo diria que fins i tot li sobre algunes pàgines. Aquella anàlisi dels diversos personatges (Edouard, Albert, Aulnay-Pradelle, Madeleine, Mr Péricourt) dóna pas a situacions relacionades amb la guerra, sí, però només com a teló de fons i que ens parlen de qüestions tan actuals com la corrupció, el frau, l’amiguisme i en menor mesura, l’amistat o el sentiment de culpa.
En un dia com el de hui, on abunda l’optimisme, no volia anar-me’n sense deixar una cançoneta que en un principi pensava que li adeia prou al llibre que ens ocupa. Fins el proper post!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada