En un post de fa quasi un any vos contava la meua experiència llegint, per primera vegada, aquesta autora nipona. Va ser molt especial, pel propi moment personal, així com per la màgica visió de la vida i la mort que descrivia a Kitchen i Moonlight shadow.
Sueño profundo segueix el mateix camí. Reprenent aquell misteriós personatge de la germana de la protagonista murakamiana d’After dark, i amb tres contes independents entre si, Yoshimoto explora les vies del son i de la mort, a l’igual que els universos paral·lels, amb eixe to oníric similar a l’univers de Lynch, i ens apropa a l’esquinçament que suposa la pèrdua d’un ésser estimat. Els vincles romanen entre els que es queden. És com quan aquells que han perdut un membre del cos diuen que de vegades senten que el poden moure.
Sueño profundo podria ser una continuació perfecta de Kitchen. O fins i tot, una primera part. Els temes són similars: la melanconia envaeix les tres dones protagonistes, afectades de diversa manera per la mort, les quals viuen en un impàs letàrgic, com a l’espera, fins que en algun moment, quelcom canvia dintre d’elles i les fa despertar.
Lectura més que agradable, recomanable per a una vesprada freda i oscura d’hivern, un poc trista, però que sempre aconseguirà remuntar per un bri d’esperança, com els llibres de Banana Yoshimoto.
