Ho vaig a dir: mal tostó! I em disculpareu que m’expresse així de clar. Des de La casa de los amores imposibles que no havia tingut una sensació tan marcada de que a una novel·la li sobraren pàgines i més pàgines. Això que la història és ben senzilla: Issy és acomiadada de l’immobiliària on treballa, i munta el negoci dels seus somnis. Enmig, i després, òbviament té alguns inconvenients que, com és natural, va sortejant i com no, coneix al seu amor, just a l’adonar-se que el futur amb el seu ex és més que dubtós. Nota: sense amor qualsevol dona d’aquesta novel·la està incompleta, no així els homes.
Sé que la promesa que faig a la capçalera del bloc és la de no contar el final, però a ningú que haja començat a llegir aquesta novel·la li va a sorprendre el menys mínim. Tampoc al futur públic al que va destinada aquest tipus de literatura: chick lit, li diuen. L’últim que havia llegit sota aquesta etiqueta va ser fa molts anys, el llibre orige de la sèrie amb el mateix nom (que ni tansols veig), Sexo en Nueva York. Em vaig prometre que mai més… fins que em van regalar aquesta, sota una falsa aparença de novel·la fresca, dolça i encantadora, amb una coberta que tot el món coincideix en dir que és bonica. Jo personalment pense que hi ha de millors. A tot això, he trobat a faltar que cuidaren un poc més la grandària de la lletra (quasi em deixe els ulls) i alguns errors tipogràfics dispersos pel text.
Novel·la previsible, sobredescriptiva, repetitiva i llarga, amb uns personatges plans i que reprodueixen estereotips, i que per tant, poc contribueixen a comprendre determinades situacions o desmuntar mites. L’única cosa que li he vist positiva, per dir-ne alguna, és la incorporació de les receptes en alguns capítols (ni se vos ocurrisca pensar amb el paral·lelisme de Como agua para chocolate, perquè no té res a veure). Ah! I per a acabar-ho d’adobar, al final de la novel·la hi ha un epíleg que no se sap massa bé què pinta ahí, on es parla d’un tema que no està en absolut relacionat amb l’argument de la pastisseria d’Issy ni res que se li semble.
Em sap mal per la persona que me’l va regalar fa més d’un any; només per això el guardaré a la prestatgeria amb una certa estima. Ara, a mi amb la chick lit ja no em tornen a veure el pèl… Per una vegada les etiquetes serviran per a alguna cosa de trellat! Que passeu un bon estiu lector!
