Més d’un mes i mig m’ha costat desentranyar el misteri que s’ocultava d’aquest títol antitètic. Després d’haver-lo acabat fa unes hores, continue pensant que és una novel·la tan gran i tan complexa que crec que no he acabat de copsar les contínues contradiccions i contrastos que es narren en aquesta història.
Al cap i a la fi, El suplicio del aroma de sándalo no és més que una continua oposició entre el bé i el mal, el yin i el yang, allò local front a allò importat, el masculí i el femení, la tradició i les innovacions tecnològiques. De vegades la relació entre ambdues parts es complementa, però no anem a negar que quasi sempre les oposicions suposen friccions i tot acaba per anar tot per l’aire. La història de la Xina contemporània, a l’igual que la de qualsevol poble ocupat, és un gran exemple del que estem dient. Tal i com diu el traductor (crec que la primera obra traduïda del xinés directament al castellà, no com les altres, amb una traducció des de l’anglés) caldria ser xinés per entendre millor els matissos de la narració original, plena de rimes i sentits que el lector occidental és incapaç d’identificar. Per cert, immensa tasca la del traductor d’aquest volum, Blas Piñero, que no només intenta aproximar-nos encara que siga a la closca del que s’està contant, sinó que a més té un annex de notes que contextualitzen els diàlegs i les descripcions.
Tornant al text, Mo Yan ens fa una introducció a la manera típica teatral xinesa dels traumàtics fets que es visqueren a finals del segle XIX a la subprefectura de Gaomi, a la província de Shandong, punt neuràlgic de la rebel·lió antiimperialista dels bòxers. De la mà de Sun Meiniang, Sun Bing, Qian Ding i Zhao Jia visquem en directe la vida en palau i dels carrers, i ens endinsem en les seues relacions familiars. La novel·la oscil·la, tal i com Mo Yan ens té acostumats, entre la violència i la crueltat més extremes i les escenes més líriques i preciosistes que ens puguem trobar a la literatura actual. Una vegada més, llegir Mo Yan resulta un plaer no apte per a qualsevol lector, ja que el que Mo Yan requereix és que aquest siga conscient del que està llegint, perquè al mateix temps que llegeix, se li obliga a pensar i en el cas dels occidentals, amb el valor afegit d’imaginar escenaris remots que ací no tenim.
Sabent que mai res podrà substituir un bon llibre d’Història (toc d’atenció per a aquells que agafen a Matilde Asensi o Julia Navarro com a dogma de fe en matèria històrica -i em pica tot quan llegesc açò en fòrums lectors-) Mo Yan ens refresca i ens posa en situació per a que entenguem quasi totes les parts en aquest xoc no sols entre diferents cultures sinó també al si de la mateixa societat xinesa. I al final, la conclusió a que arribem és que des de sempre, tots som els peons, com si d’un joc d’escacs es tractara, on hi ha blanques i hi ha negres. Vaja, altra vegada la lluita. Que no serà veritat, això que intenta reflectir Mo Yan?
