dissabte, 10 de desembre del 2016

Henrik Ibsen – Un enemigo del pueblo

Borgen, House of Cards, Game of Thrones, The Wire… Totes aquestes sèries tracten, en major o menor mesura, la corrupció política, i menys amb la tercera, el tractament que els mitjans de comunicació li donen, o fins i tot, fins a quin punt hi participen. Òbviament, totes aquestes hores de “cultura” (per què no?) són relativament recents, finals del segle passat i principis del present. Pensem que la corrupció i la manipulació és pròpia dels nostres dies. Però i si vos diguera que hi ha una obra de teatre que en el segle XIX ja començava a tractar aquestos temes des d’un punt de vista que encara hui, el dia després del Dia Internacional Contra la Corrupció, encara està vigent?

Aquesta obra és la protagonista del post de hui. Sí, i damunt, teatre! L’autor noruec ens conta com enfronten la notícia de la infecció de les aigües del balneari local, font de riquesa, diferents personatges de la localitat, bàsicament la burgesia: el metge que descobreix les causes i la seua família, el senyor alcalde (germà del metge), l’editor del periòdic, i altres personalitats destacades de la comunitat. A l’altre costat, la massa. 

De ben segur que no vaig a proporcionar una anàlisi més acurada del que ja està escrit a molts llibres i pàgines web. No ho pretenc. Només deixaré constància ací que tot el que heu llegit és cert: és una obra magnífica. En les seues escasses pàgines condensa una realitat que encara ens pega de nassos tots els dies, i que a més, per les característiques sobretot del personatge principal, el doctor Stockmann, ens recorda a les més clàssiques. Perfectament podria haver sorgit de la ment d’Eurípides o de Shakespeare. 

A més a més, ens deixa moltes frases i situacions per a reflexionar, però sense dubte, em quede amb la idea general de l’obra: no és altra que una frase que crec que erròniament jo li atribuïa a Oscar Wilde, però pense que més bé prové de les pàgines d’Un enemigo del pueblo, i és que al si de la majoria sempre hi ha més marge d’error. Amb això anem més enllà: quin sentit tindria la democràcia si seguim el fil d’aquest pensament? Ahí deixe la pregunta.

Xicoteta gran obra que val la pena llegir. No teniu excusa, és curta, i li diu a una vesprada plujosa de tardor com les passades! Fins la propera lectura, doncs!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada