dijous, 11 de febrer del 2016

Hiromi Kawakami – Abandonarse a la pasión: ocho relatos de amor y desamor

Ja feia temps que no llegia cap autor japonés, i el cert és que ho trobava a faltar. D’entre les opcions que tenia, aquesta de Kawakami va ser la que més em va atraure, perquè El senyor Nakano i les dones i El cielo es azul, la tierra blanca em van encantar, pel que pensava seguir l’estela que vaig encetar ja fa quasi tres anys (Uf! Com passa el temps!). Però, i molt al meu pesar, no puc dir el mateix d’aquest recull de relats curts, que m’han deixat un gust agre al paladar. 

Comencem pel títol creat per l’editorial: Abandonarse a la pasión. Bé. He llegit per la gran xarxa que a més d’un li parava perquè li recordava a una telenovel·la. És un fet subjectiu i al qual poc podem afegir. No obstant, el que és real és que el títol original en japonés, Oboreru, es pot traduir com “el que s’ofega”. Primera pifiada per a mi. Una vegada més, l’errada se sublima amb el subtítol: Ocho relatos de amor y desamor. Per què? Vos deixe ací, en concret al segon i tercer paràgraf, la meua reflexió entorn aquesta política editorial. En qualsevol cas, i com sol passar, el títol original està en major consonància amb l’argument de la novel·la, o el fil general dels relats en aquest cas. 

Al cap i a la fi, el tema que predomina al llarg de les seues escasses pàgines (una lectura perfecta per a un viatge curt o una vesprada de diumenge) és la sensació de que falta aire: tant al lector com a les protagonistes femenines. Jo venia de llegir Les dones de la Principal, on elles són les directores absolutes del seu destí, dones fortes, que saben el que volen. De sobte, amb Kawakami vaig veure que havia de canviar la mentalitat. Potser ha sigut problema meu: no era la novel·la que li esqueia a eixos moments. Doncs bé: déiem que impera la sensació d’ofegar-se. Els personatges dels huits relats, tots parelles heterosexuals, viuen històries d’amor (i de desamor, no ho oblideu) realment atípiques, intenses, amb un contingut de violència sexual més que evident en la majoria d’elles, quan no hi ha una latent i tensa absència de relacions. La veu que escoltem és la de les dones: de vegades es deixen portar per la seua parella, rara vegada es qüestionen el motiu de certs comportaments i menys encara es rebel·len. I el més frustrant de tot: el suïcidi en algun cas apareix com a solució òptima per a la conclusió d’una depresió o un lloc d’on es desitja fugir.

La desesperació, malgrat tot el que acabem de dir, no és del tot manifesta. Un poc, si de cas. És per això que de tant en tant agafem un poc d’aire enmig de tanta aigua. És una vertadera delícia trobar eixe estil Kawakami que tant ens va agradar en les altres dues novel·les enmig d’un diàleg, o al diàleg en si. Ens referim, més que a eixe amor i desamor del subtítol, el gran tema de l’autora, que és la fragilitat de la bellesa i de la fugacitat del pas del temps. Dels instants i els detalls que ho canvien tot. I comptem amb múltiples exemples al llarg dels relats: 

“Todo empezó con un insecto de bronce. Fue Uchida quien me lo regaló. Me lo envió en una cajita del tamaño de la palma de mi mano. Cuando la abrí preguntándome qué sería, una pizca del serrín compacto que contenía se esparció en el aire. Lo aparté y apareció un insecto de bronce envuelto en papel de seda”
“-Uchida - lo llamé, y él abrió los ojos -. Todo pasa - le dije.
- Él me miró, estupefacto.
- ¿Qué quieres decir con “todo”?
- Me refiero a este momento.
- Sí, el tiempo pasa.
(…)
- Cuando haya pasado, ya no volverá.
- Pero viviremos otros momentos como éste.
- Tal vez no.
- Pues viviremos otras cosas.
- No quiero vivir otras cosas.” 
(El insecto dios)

Com no, la gastronomia nipona està present a pinzellades en uns casos, en altres en grans quadres, sobretot al primer relat.

En defininiva, poques coses salve d’aquestos huit relats o llargs haikus, malgrat ser conscient de que és un recull que s’ha emportat diversos premis de renom. De tota manera he de dir que no em rendisc amb aquesta autora. Tinc encara pendent Algo que brilla como el mar. Eixe títol sí que m’agrada i m’atrau. Quin serà l’original en japonés? Espere descobrir-ho aviat! Fins la propera lectura!


Lluís Llach – Les dones de la Principal

Després de Memòria d’uns ulls pintats, no podia més que agafar amb ganes la segona novel·la de l’ara escriptor Lluís Llach. I és que la primera em va sorprendre i em va agradar per parts iguals. Així que la segona la vaig agafar amb una mescla d’entusiasme, curiositat i una certa expectativa sobre quina era la línia que anava a seguir Llach en aquest cas: continuaria explotant la Guerra Civil i la repressió posterior? 

La resposta és no, no i mil vegades no. L’autor s’ha reinventat a si mateix i ha encetat un meló que en un principi em va espantar: una saga familiar, centrada en les dones més relevants de cada moment històric, que començava a finals del segle XIX i que estava ubicada a una casa pairal i un poble, i amb certs elements fantàstics. Em recordava massa a arguments de novel·les qualificades del gènere del realisme màgic. Em donava por que Llach es clavara en un toll enfangat i que no se’n sabera eixir massa bé, o que copiara altres receptes que en altres casos han funcionat més bé malament (veure un exemple ací). He de dir, després de llegir la novel·la que ens ocupa, que malgrat no allunyar-se en excés d’eixa primera impressió que vaig tindre, l’autor ho ha fet amb un estil propi i el resultat és satisfactori, i tot perquè pense que el fet de convertir-la en novel·la policíaca ens lleva del cap la sensació de dejà-vu.

El relat té altres plus: reflexa cada època, amb la seua situació política i de mentalitats, especialment amb eixe tema que rescata de Memòria d’uns ulls pintats com pot ser l’homosexualitat, però també les relacions i xarxes de poder i l’hipocresia de certs estaments fàctics. Com no, m’ha agradat i molt que els personatges principals, tan poderosos i influents en aquest medi rural, foren femenins, i que dintre dels seus paràmetres, trencaren tants esquemes a l'hora de relacionar-se amb el sexe oposat. També els personatges, sobretot els secundaris, com la fantàstica Úrsula, que són una mena de pilars de la història i de la casa, o el mateix Recader, el policia que vol saber què ha passat. 

En general m’ha agradat molt la seua lectura, amb interessants mescles d’estils i registres, i he passat molt bones estones, però és cert que ha sigut capaç de mantindre el meu interés de manera desigual: he trobat a faltar el major desenvolupament econòmic de la trama, que tan bé comença amb els moments previs i immediatament posteriors als de l’aparició de la fil·loxera, però també l’última de les tres Maries, que m’ha costat un poc sentir-la tan a prop com les seues predecessores. El final m’ha semblat un tant costós d’arribar. Però deixant de banda tot el que acabe de dir, recupere la idea inicial: val la pena dedicar-li unes horetes a aquest realisme màgic a la catalana, si se’m permet i salvant totes les distàncies. Llach, per a quan la propera? Mentrestant, ací vos deixe una entrevista que va fer a propòsit de la novel·la. Gaudiu-la.