dimarts, 31 de gener del 2017

Birgit Vanderbeke – Mejillones para cenar

Heu llegit El curioso incidente del perro a medianoche, de Mark Haddon? O El niño con el pijama de rayas, de John Boyne? I Volevo i pantaloni, de Lara Cardella? Io non ho paura, de Niccolò Ammaniti? Cuando Hitler robó el conejo rosa, de Judith Kerr? Si vos dic que tenen alguna cosa en comú amb Mejillones para cenar, la novel·la de la què parle avui, què en digueu? En primer lloc, totes elles tenen títols particulars; després, la majoria d’elles estan contades en primera persona, de vegades en un to infantil i innocent (no és així per a la de John Boyne i no ho recorde per a la de Lara Cardella). Per tant, en tercer lloc, la veu principal, així com el punt de vista, és el d’un xiquet, o un jove (amb una malaltia en la primera novel·la, una xica d’edat indefinida, però ja post-adolescent en la de Mejillones para cenar). Per últim, i no per això menys important, darrere d’aquestos títols tan cridaners s’amaguen històries terribles, que, potser, si no s’hagueren contat des d’aquesta perspectiva ingènua, hagueren sigut massa cruels per a supotar la seua lectura. Els xiquets tenen una sensibilitat diferent per a percebre els moments més complicats de les circumstàncies que els envolten: són més sensitius i es poden veure més afectats, per això cal protegir-los de manera especial.

Amb eixe títol, per tant, jo m’esperava una novel·la divertida, una xicoteta píndola familiar, algun tipus d’embolic fresc i ingeniós, amb desenvolupament i resolució feliç. Res més lluny de la realitat. El que l’autora alemanya ens planteja no és altra cosa que una mena de thriller psicològic domèstic magistral, i com a tal, la tensió no para de créixer fins el punt final. El desencadenant: la cocció d’unes clòtxines (diríem a València) per a sopar. Des del moment en el qual la filla comença a plantejar-se la crueldat de l’acció per al pobres mol·luscos, guisats vius, sabem que alguna cosa terrible ha passat, o està a punt de passar. Acte seguit, mare, filla i fill se senten en taula a esperar a un pare que no arriba. I les veritats comencen a aflorar entorn unes clòtxines que es gelen. Serà la família igual una vegada s’alcen de la cadira? Ho dubtem.

No és la meua idea fer un post igual d’extens que aquest relat llarg. Només vos dic que no vos perdeu aquesta xicoteta joia, que ens atrapa amb les seues contínues dualitats i aparences, que ens fa qüestionar-nos sobre el rol de cadascú al si d’eixe xicotet microcosmos que són les quatre parets d’una casa, i fins a quin punt som capaços d’aguantar els nostres secrets, del més banal al més greu, sempre en pro de la nostra família perfecta. Sempre i quan això existisca de veritat, clar. Sereu els mateixos una vegada acabeu de llegir aquesta centena de pàgines?








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada