dijous, 6 de juliol del 2017

Hiromi Kawakami – Algo que brilla como el mar

No sóc de refiar-me’n massa de la mar. De vegades, la que sembla més en calma, és la que més corrents perilloses té que et porten cap endins, sobretot els dies de ponent. A més, poc es veu el que et queda baix dels peus a mesura que vas endinsant-te. Si sabérem quantes coses s’ha tragat aquesta mar un dia tranquil… Ja ni parlem de les vegades que està rebolicada, quan les crestes d’aigua s’alcen amb una corona d’escuma. Si tenim sort, podem arribar a veure algun peix al besllum solcant l’onada! Perquè sí, la mar brilla i ens atrau, però la mar pot amagar veritats terribles.

Això és el que els passa als protagonistes d’aquesta novel·la. Aparentment, són tots esplèndids, però a mesura que ens endinsem en la seua personalitat, es podem veure envoltats d’aigües turbulentes, que fins i tot ens poden asfixiar: un home que fuig de les relacions amb les dones i de les seues responsabilitats com a pare, una dona que fuig del seu dia a dia amb l’excusa de la feina i deixa l’educació del seu fill en mans de sa mare, una iaia forta que s’ha vist amb l’obligació de portar ella el pes de sa casa i de fer-li veure al nét que no li cal un pare, un professor apassionat de la poesia que amaga una doble vida, i uns adolescents que es busquen a si mateixos de les maneres més estrambòtiques. Així i tot, no tenim la sensació, mentre llegim, que els personatges s’ofeguen, sinó que han assumit la seua manera de ser i de tant en tant, ells mateixos o els altres se la qüestionen.

El relat de la Kawakami és fresc, amb els diàlegs tan vius com sempre, i amb uns personatges magnètics, on, com ens té acostumats, el més important ocorre als caps dels protagonistes. Realment l’acció és ben poca, per no dir quasi nul·la, però ens regala amb amb descripcions exquisides del menjar, les olors, o els rajos de llum que entren per la finestra. Així i tot, jo destacaria el metafòric viatge final de Hanada i Midori al santuari, unes hores angoixants però d’una bellesa narrativa quasi onírica, envoltats de bosc, pluja, nit i cèrvols. Però com he dit més amunt, el millor són les personalitats que semblen distants com del dia a la nit, però que al final es troben, i com les aparences poden arribar a allunyar-nos de les persones que realment són afins a nosaltres.

Definitivament aquesta novel·la és com la mar. O el mar. Altra vegada amb les dualitats. Vosaltres com li digueu?

PD: Si voleu veure més opinions de la resta de les novel·les publicades en castellà de l’autora, cliqueu ací. Tot i que no arriba al nivell d’aquesta, Algo que brilla como el mar també m’ha agradat prou.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada