dilluns, 31 de juliol de 2017

Vincent Van Gogh – Cartas desde la locura

Si alguna cosa bona ha portat el món cibernètic, és la “democratització” de la cultura. De vegades, més que democratitzar, l’ha popularitzada. I si hi ha algun clar exemple de com açò ha sigut així aquest és el de Vincent Van Gogh. Per Internet pul·lulen 50000 versions en diversos formats dels seus quadres, en concret un dels meus favorits, “La nit estrelada”. Fins i tot quasi em torne boja en l’intent d’acabar un puzzle que tenia d’aquesta preciosa composició!

Però, qui era Vincent Van Gogh? Què li passava pel cap quan es decidia a donar vida a través de les seues pinzellades a camperols, paisatges, cels o teles? En ocasions, per a certs artistes, açò és molt difícil de saber perquè a penes han deixat constància per escrit del procés creatiu, aquell del qual parlava Zweig a El mundo de ayer (magnífic el passatge que recull amb Rodin). Amb Van Gogh hi ha una excepció com un cabàs: la seua relació amb el seu germà Theo van donar com a fruit una meravellosa col·lecció de cartes que han sigut publicades. En elles Van Gogh justifica puntualment els diners que necessita de Theo per a comprar teles, o els colors que ha vist passejant o la relació amb els metges que el varen tractar en la seua infermetat, de la qual poc se sap. El que més ressò ha tingut és la conseqüència d’una d’elles (tallar-se l’orella), però al darrere van haver moltes més coses, com els diversos intents de suïcidi, o l’atac a altres companys pintors, com el pobre Gauguin, amb el qual va mantindre una relació amor-odi.

En aquesta correspondència aprofundim, no massa, també és veritat, en els moments de bogeria de l’autor així com en els de lucidesa, i comprenem un poc millor la seua relació amb els colors. És impressionant com descriu el que veu, com els seus ulls transformen el seu entorn o el que arriba a albirar per la finestra de la seua habitació. En el fons, coneguem un Van Gogh resilient, que creia en el seu art i en els seus projectes, un visionari amb la idea de crear una residència d’artistes, un home creatiu i original, però també obsessiu, que utilitza l’art amb l’esperança d’enriquir-se, perquè pensa que la seua sort canviarà algun dia, però també com a cura.

Malgrat tot el que he dit, no és una lectura que recomane a aquells que busquen uns textos coherents, o que no els interesse l’art en general. Cal llegir aquestes cartes amb una ment oberta, sabent amb qui estan tractant, sense esperar un sentit a tot el que es diu. O sí, segons es mire.

Ací vos deixe amb un tema de Sidonie fins la propera lectura. Ningú com Van Gogh es va apoderar d’aquestes flors… tant és així que fins i tot ell mateix ho reconeix. No ens enganyem, tots sabem a quines ens referim.



Per cert, a tot això, la casualitat ha fet que acabara aquest llibre el dia que va fer uns quants anys que Vincent Van Gogh moria a causa d’uns trets que ell mateix es va disparar. Aquesta va ser la seua última bogeria.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada