M’ha resultat del tot desconcertant llegir aquesta “novel·la” d’una autora que, podem pensar, una vegada llegides dos o tres, llegides totes. Conéixer el senyor Quin m’havien dit que podia resultar una de les millors experiències amb l’autora britànica, i si bé per a mi encara no ha tocat el nivell de Diez negritos (sempre ho dic), almenys m’ha sorprés.
No es tracta d’una novel·la a l’ús de les de la Christie: el format de breus relats no ens és, en absolut, alié, ja que l’ha utilitzat en alguns reculls de Poirot. No obstant això, aquestos relats tenen una sèrie de fils en comú que van contant-nos una única història, el que fa que els casos no siguen independents entre si i que s’hagen de llegir de manera linial. En un principi sembla que els successos que presencia l’ancià i victorià Satterthwaite estiguen resoltos, sempre amb l’ajuda del senyor Quin, a través del mètode hipotètic-deductiu, amb converses platonianes, seguts al caliu d’una llar, entorn una taula. Jo mateixa vaig interpretar com una mena d’homenatge a Sherlock Holmes d’entreguerres, o ja si haguera sigut publicat uns anys més tardm a Guillem de Baskerville. Però a poc a poc les històries en les quals es va immiscint el senyor Satterthwaite conten la seua vida i com la coneixença amb el senyor Quin, del qui poc o res sabem, l’afecta fins a límits insospitats. Podríem pensar que el misteri de Quin es resol al final, amb l’últim relat, el més enigmàtic i complex de tots: no és del tot cert, ja que si bé es mostren prou bé les cartes d’aquest personatge, jo, com a lectora, em quede amb més interrogants i amb la sensació de no haver entés res.
És una novel·la molt críptica i metaliterària si volem, on Quin se’ns desvela com l’Arlequí de la Commedia dell’Arte italiana-: el nom complet del qual, no casualment és Harley Quin-, i qui participa indirectament en una sèrie de dotze relats de caire amorós, amb parelles artistes i intel·lectuals, més alguna decrèpita aristòcrata, amb un toc bohemi. Amb el temps i de manera inesperada els dos homes van mantenint una especial relació, potser entesa amb un sentit dramàtic i teatral, amb una més que evident evolució del caràcter del senyor Satterthwaite, que passa d’espectador a actor.
La recreació dels ambients i el físic dels personatges cobra una especial relevància. En aquest sentit, és magnífic el relat de la Christie, ja que tot és important per a que els lectors (televidents? assistents a l’acte?) ens clavem en la història i ens oblidem si portem hores llegint. Al final, resulta que hem assistit a un espectacle sense saber-ho, i on hem presenciat un cercle perfecte que ha acabat per tancar-se als nostres ulls. I si em pregunteu per quina ha sigut la meua favorita, sense dubte la primera història de totes, un relat gòtic romàntic de manual i que podria haver escrit el mateix Bécquer a les seues Leyendas, o fins i tot, el relat de la cara a la finestra, encara que tots són magistrals. L’únic inconvenient que li pose és l’últim relat, que m’ha deixat un gust agre i dolç a la vegada, perquè haguera agraït una major claredat.
Si heu pensat que heu llegit tot d’aquesta arxiconeguda escriptora, doneu-li una oportunitat a Quin perquè valdrà la pena, i això que és dels seus relats menys coneguts. Si ho feu, passeu-se per ací i digueu-me què vos ha semblat. Fins la propera lectura!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada