divendres, 23 de juny del 2017

Émile Zola – El paraíso de los gatos

S’han convertit en els reis d’Internet. Qualsevol usuari de xarxa social que existisca, comptarà amb ells per a augmentar el número de m’agrades o de ressò entre els seus contactes. No hi ha memes que se’ls resistisquen. Són ells, els reis d’algunes cases: els gats. També els protagonistes, o parts importants, d’algunes novel·les. Émile Zola es va avançar a tot açò fa més de 130 anys, i va plantejar una bonica faula sobre la llibertat a través del pelut i gros protagonista de hui.

Necessites 5 minuts de la teua vida per a llegir-te-la. No exagere. Està expressament dissenyada per a aquells que posen d’excusa que no tenen temps per a llegir: eixa conversa estúpida per whatsapp, o eixes actualitzacions de Facebook que no interessen a ningú, podrien ser elidides de les nostres activitats nocturnes abans de dormir per a aprofitar un poc millor el temps.

Què és la llibertat? Realment la desitgem? Quan la tenim, és tan bonica com sembla des de fora? Aquesta reflexió ja la recull uns quants anys després l’autor de La vida de Pi, Yann Martel, en boca d’algun dels seus personatges, no recorde quin. Si llegiu aquest xicotet relat, esteu disposats a revisar la vostra opinió sobre el lliure albir?


dijous, 22 de juny del 2017

Franz Kafka – La metamorfosis

Supose que més d’una vegada s’heu topetat amb una d’aquelles llistes que resen “els 10 llibres que has de llegir abans de morir”, o els “10 relats curts que hauries d’haver llegit”. Aquesta obra, un clàssic de principis del segle XX, apareixerà, de ben segur, en ambdues. És una novel·leta arxiconeguda, citada, i metareferenciada en moltes ocasions (ara mateix recorde un relat de Haruki Murakami a Hombres sin mujeres en el qual s’al·ludia a la protagonista de hui).

Pense que l’èxit i el fet de de que hui, més de 100 anys després de la seua publicació, continue llegint-se i tenint-se en compte està més que justificat. No sols per la seua extensió - no anem a enganyar-nos: en la societat del tuit, de la lectura ràpida per a prendre la major informació possible, la brevetat és un valor afegit -, sinó pel tema, actual a més no poder, i sobretot per la quantitat d’interpretacions sobre el seu significat, tantes com lectors.

Més o menys ens sabem com comença la desventura de Gregor Samsa. Jo reconec que en part l’he llegida buscant per què eixe matí es desperta convertit en un insecte immund. Crec que no revele res: l’interés de la lectura no rau en el motiu. Bé, almenys per a mi, perquè interpretacions metafòriques en aquest sentit en podeu trobar en la xarxa (la que més ressò té és que realment el senyor Samsa ja era un insecte abans d’aquell dia pel mateix ritme de no-vida que portava). Per a mi, el més interessant ha sigut veure com reacciona el seu entorn a la seua transformació.

I faig un parèntesi: el títol original de l’alemany es pot traduir com La transformació, però al final, pel que es veu, ja era massa coneguda com La metamorfosi per a que les editorials decidiren canviar-ho. Tanque parèntesi.

Efectivament, cada membre de la seua família enfronta el nou Gregor d’una manera diferent. El que més xoca és la falta d’empatia i la deixadesa que acaba imperant entorn la seua “persona”, cada cop més evident, fins al punt que la seua aliada major acaba per desitjar que tot acabe. Ni tansols espera que Gregor torne a ser el que era… La meua interpretació personal de tot el relat és que Kafka intenta reflectir a través d’una metàfora com tractem als malalts i als dèbils d’una societat. Recordem que açò, lleugerament modificat al que va dir Gandhi sobre els animals, és un termòmetre per a aquesta… I en definitiva, si la família de Gregor Samsa, violenta, excèntrica, histèrica, insolidària, mentidera, interessada, mandrosa i descurada és la representació de la nostra, estem més que perduts. 


També m’ha agradat com l’autor retracta la paulatina pèrdua d’humanitat en Gregor: deixa de menjar el que menjava abans (arriba un moment que ni això), deixa de dormir on dormia, l’habitació comença a plenar-se de deixalles, els mobles comencen a estorbar, escolta la música, l’únic a què pareix que reacciona, amb certa melàngia fins el final… I tot fins al punt que arribem a empatitzar amb el pobre insecte Gregor. Ups! Empatitzar amb un míser insecte! El pitjor de les nostres ciutats, junt les rates!

De tota manera, malgrat que durant les escasses pàgines de La metamorfosi regna el caos, la foscor i la pudor (pot eixir pudor d’un llibre, veritat? No de manera real, sinó imaginària), el final és obert i diria que quasi optimista. No perquè si el temps humit i gris ha canviat quan decideixen eixir de casa i trepitjar, per primera vegada relatat, el carrer. Ens quedarem amb això, no? Amb els rajos de llum, brillants, que ens donen esperança. Perquè mai tot està perdut.