dijous, 20 de juliol del 2017

Kathryn Stockett – Criadas y señoras

Uns anys després de que Scout Finch fóra testimoni del plet que va fer famós a son pare, i just en el moment en el qual Peggy Olsen se n’anava del poble per a viure a Nova York i canviar la seua vida en una agència de Madison Avenue, a Jackson (Mississipi) s’estava coent un pastís ben gros. I mai millor dit. Un que va fer Minny. I a la seua manera, Aibeleen, Skeeter i totes les dones que conformaven la Lliga de Dames. 

Un cocktail explosiu, és el que era Nova Orleans als anys 60. Amb aquestos ingredients, tot basant-se en fets reals de rerefons i amb l’avantatge que la problemàtica que planteja és del més atractiva i sempre actual, Criadas y señoras no podia més que convertir-se en un èxit. Segregació racial, classisme, lluita de gates, discriminació vital pel color de pell o per altre tipus de diferència visible o no, masclisme, maltractament, l’ànsia del voler aparentar… Perquè la novel·la va de tot això. Encara continuen latents la majoria d’aquestos grans assumptes, que a més d’un li sonaran veure per les notícies tots els dies.

La novel·la té una lectura àgil i ràpida. En principi pot asustar el seu gruix, però a pesar de que pense que li sobren més de 20 pàgines, el balanç és positiu. Hi ha gags humorístics molt bons (no mencione el moment estrella del llibre), encara que hi ha d’altres que des del punt de vista d’una dona són molt durs; les reflexions entorn la criança són del tot encertades i interessants; i les referències a altres llibres enriqueix la lectura. No obstant això, tinc la sensació que no serà un llibre que recorde especialment, perquè té alguna cosa de dejà-vu. Aquestes històries, tal i com he mencionat més amunt, tenen poc d’original, ja que recorden a altres narracions, a altres arguments. Una blanca acomodada que vol ser periodista escriu a esquenes de la seua comunitat benestant el punt de vista de les dones negres que treballen al servei de les seues veïnes. Elles cuinen, crien els seus fills, compren, netegen… però sobretot coneixen (i després posen en comú) els secrets més sòrdids de cada quatre parets.

Pot ser una de les lectures qualificades “d’estiu”, encara que per al meu gust està millor escrita que altres de les del mateix gènere. La pel·lícula no està malament: com era d’esperar, sintetitza arguments, n’omiteix d’altres, canvia els que li interessa i elimina quasi per complet o fa més dolços els episodis més cruels. En fi, m’esperava més després de l’enrenou entorn aquest llibre. Passem al següent de la temporada?