Amb la meua dinàmica de llegir dones, aquesta autora no podia faltar. Siri Hustvedt és tota una referència en el món de la reflexió feminista, i m’interessava molt el seu punt de vista des de la seua posició de científica i assagista, sobre el tema del feminisme en les ciències socials i psicologia. Però per a mi, aquesta lectura no ha sigut més que una càrrega pesada que m’havia imposat pel simple fet de poder opinar.
Els temes, a priori, i com ja he dit, m’interessaven molt, sobretot pel que fa a les referències de la corporalització i la mescla de disciplines que aparentment poc tinguen a veure entre si, i que tan útil em sembla. Damunt, la perspectiva femenina podia fer-me sentir més properes les afirmacions de l’autora. No obstant tot això, el seu estil m’ha carregat en excés: els tecnicismes fan il·legibles molts dels seus assajos per al públic no especialista. La pedanteria d’algunes frases i opinions m’han despistat contínuament; els circumloquis per a arribar a no sé quina conclusió han fet que em perdera en gairebé tots els assajos. Les afirmacions categòriques i indiscutibles l’elevaven de la resta dels mortals.
No estic dient que el que l’autora afirma no siga cert: per un costat, ho reconec, no n’estaria del tot segura perquè de vegades no sé què significava el que estava llegint; per l’altre, és veritat que algunes de les històries de les quals és la protagonista (com no) són interessants i estan ben fonamentades amb la seua (dilatadíssima) experiència. El feminisme, així com la neurociència, la psicologia i psiquiatria i de vegades l’art estan més que presents en els seus textos, i ja de per si els fa atractius, però crec que a l’autora li cal rebaixar el to per a que acaben de calar i que aprenem alguna cosa llegint, que al cap i a la fi és un de tants objectius pels quals agafem un llibre, i no altre.
És una llàstima, perquè tinc molts passatges subratllats. De fet, l’introducció i els primers assajos em van arribar a agradar molt perquè sí que trobava les meues expectatives cobertes, però a poc a poc va anar perdent interés per a mi i el fet de retrobar-me amb Siri Hustvedt cada vegada que tenia ocasió es convertia en un exercici de paciència. Algú em pot dir que simplement no era el moment. No ho sé. Però el que són les casualitats, vaig acabar de llegir el llibre i com que encara tenia ganes d’un poc més, vaig estar rebuscant pel meu ebook, i vaig topetar amb un títol que feia temps que tenia preparat: La fòrmula de la felicitat, de Stefan Klein, llibre per cert més que esgotat i que no és d’autoajuda, sinó una explicació química i neuropsicològica sobre les diverses sensacions que experimenta el cervell humà. Aquest títol l’he trobat molt més interessant, apte per a tots els públics, i molt didàctic que el de la Hustvedt.
Així que valga aquest post com una entrada doble: una com a una no-recomanació (la del títol de hui i molt al meu pesar) i l’altra com una agradable sorpresa i que si teniu l’opció de dedicar-li unes vesprades de la setmana, agraïreu.
M’acomiade fins la propera lectura, Los Mandible: una familia: 2029-2047, de Lionel Shriver. El porte molt avançat, així que espere passar per ací abans de que acabe l’any! Fins aleshores!
