Mai un sentiment ha sigut objecte de les més variades creacions artístiques: la música, la pintura, l’escultura, el cinema, la literatura, la fotografia i fins i tot l’arquitectura han exaltat fins a l’extrem un estat personal que traspassa fronteres i límits mentals. Mai un sentiment, a més, ha sigut capaç de modificar les nostres vides i transformar-les, i nosaltres amb elles, en ents completament diferents. Ens arrassa, ens ofega, ens avergonyeix i ens crea inseguretats però també ens empén a les més altes empreses. Tota aquesta parrafada se sintetitza en una sola paraula: amor.
Però l’amor, sobretot quan és correspost i en comú, muta i es transforma. Les circumstàncies el cincellen: no és mai el mateix. L’explotació d’aquest fenomen no és tan habitual a les arts que abans hem mencionat, i això si el comparem al típic de les primeres fases de l’enamorament, amb un romanticisme exacerbat que ennuvola tots els sentits i la raó. Per això el breu text de Tolstói és original, i més tenint en compte el moment de la seua publicació (1859). L’autor universal descriu el canvi que sofreix un matrimoni burgés i benestant, el de Marie (Masha en diminutiu pràcticament a tota l’obra) i Serguéi, en el pas dels anys, i com és vist aquest canvi sota els ulls de la jove dona, que ens recorda a l’estimada Emma Bovary de Flaubert.
Com ja sabeu, porte una bona temporada llegint dones, però l’argument d’aquest relat em va cridar molt l’atenció, pel que vaig pensar que pagava la pena detindre’m i albirar quina era la perspectiva d’un home en aquest tema. Malgrat que no es pot culpar l’autor d’haver nascut quan i on va nèixer, no deixen de cridar-me l’atenció les actituds clarament masclistes i d’infantilització de la dona que malauradament encara estan presents entre certs sectors de la societat, però que de ben segur que aviat desapareixeran. Així i tot, em sembla que és un retrat fantàstic de les relacions de parella i de les fases per les quals s’atravessen, des de l’omnipresència de l’èsser estimat en tot acte quotidià al principi, al cert desencant, amb un equilibri amarg i nostàlgic en la convivència, després. Enmig, els primers recels, les primeres frases agres, els primers pensaments punjants. Tot açò fa que siga una obra que no ha caducat.
M’ha agradat especialment quan, al caliu de primera discussió, Masha no diu el que pensa i no fa el que sent, i la sensació de que tot podria canviar només amb una frase o una abraçada, però malgrat tot, no pot evitar voler fer-li un poc de mal a Serguéi. Els éssers humans no hem canviat tant en 150 anys. Un altre aspecte que m’ha agradat és la descripció dels paisatges i l’entorn, que contribueix a crear el clima adequat per a cada sentiment. Per últim, no està de més recordar que un altre punt fort és la seua síntesi i senzillesa en la seua lectura. Ja voldrien molts autors contemporanis contar una història de tota una vida en menys de 200 pàgines! I de pas, molts lectors ho agrairíem!
No obstant, pense que es nota especialment que l’obra està plantejada des del punt de vista masculí quan parla de la maternitat, o millor dit, no en parla, perquè Marie admet que no li ha canviat la vida, quan sabem que això, per molt burgés benestant que sigues al segle XIX, t’ha de canviar la vida necessàriament. I per suposat, quan passa de puntetes per la relació amb la sogra, que s’entreveu especialment tirant i complicada.
Tot i que no li trobe la màgia i el geni de La mort d’Ivan Ilitx, és una obra que crec que val la pena llegir, per tal de fer una reflexió de com ha canviat la concepció de l’amor i de les relacions de parella, o no tant, i de com ens comportem davant els sentiments més extrems que experimentem quan decidim formar una família. De ben segur que no us deixarà indiferents.
Per cert, ací vos deixe una cançoneta de Manel, "Corrandes de la parella estable", per a anar escoltant-la mentre llegiu el post, si vos ve de gust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada