Amélie Nothomb – Àcid sulfúric

Per si amb el viatge a Faguas junt a Lavinia i Itzá de La mujer habitada no n’havia tingut prou, vaig decidir llegir alguna coseta de transició, curta i fresca, per desemboirar el cap i les idees. Diem que el primer requisit almenys l’acomplia aquesta novel·la d’Amélie Nothomb, que m’esperava almenys des de feia quasi cinc anys.

Sé que en el seu moment la vaig escollir entre moltes de la mateixa autora perquè el seu argument em va cridar l’atenció, però després de tant de temps, no el recordava. Només començar-lo, em va vindre al cap: aquest llibre podria ser perfectament un capítol de Black Mirror. Vos sonarà d’alguna cosa: com portem fins a l’extrem els programes d’entreteniment de la televisió, com la premsa se n’aprofita, com els telespectadors, hipòcrites, són còmplices, i com els directius se’n beneficien econòmicament de tot plegat. És un cercle viciós.

Com tot el que per ara porte llegit de la Nothomb, especialment la que vos he comentat més amunt i aquesta, l’argument que proposa provoca un calfred. Això sí, no té l’avantatge, com sí que el tenen la resta, de sacsar-nos per la sorpresa o ser novetat, perquè per sort o per desgràcia, ja estem acostumats als programes de telerealitat. En aquest cas, es porta tot a l’extrem, ja que els concursants, ho són a la força, i després de sofrir múltiples abusos i degradacions, el que es juguen no és altra cosa que la seua vida.

Sí que m’ha semblat interessant, no obstant, les diferents reflexions que es fan en veu de Pannonique, l’heroïna, sobre els detalls que al camp de concentració els fan humans, com el nom, o el que s’ha de fer per mantenir la integritat moral. Zdena, la capo Zdena millor dit, és l’antítesi, i personifica la brutalitat, la violència i el rebuig a la cultura, però se sent atreta com un mosquit es veu atret a la llum per Pannonique, l’encarnació de tot el que és perfecte i bell en el món. Aquest amor vull pensar que és una mena de senyal del bri d’humanitat que pot restar dintre d’una personalitat tan mortífera i poc desitjable.

La novel·la és brutal, com solen ser les de l’autora francòfona. Però crec que a mesura que ens arrimem al final va fluixejant (el final, de fet, m’ha paregut abrupte i gens afí al to general de l’argument). Tot això, sumat a que la perfecció i el pes de Pannonique és massa patent, crec que la lectura és irregular i poc creïble. No està mal com a lectura de transició, i en aquest sentit, crec encertada la meua elecció després de la meua anterior lectura. Així i tot, em queden alguns llibres de la Nothomb pendents, pel que no serà el meu últim post dedicat a ella. Mentrestant, vos espere en la següent entrada!