No sembla una mala idea quedar amb ta mare per a passejar, i de pas, fer teràpia. El mal és si eixa teràpia se’t torna a la teua contra. No sé si és exactament això el que li passa a Vivian Gornick quan ix a pegar un tomb amb la geni i figura de sa mare pels carrers del Bronx i de Manhattan. En eixos passejos les dues aprofiten per recuperar els espais de l’infantesa i la joventut, mentre parlen entre llocs coneguts i veïns que emergeixen d’una vida ja llunyana. En eixes converses sorgeixen recriminacions, però també serveixen per aprofondir en qüestions que mai quedaren prou clares, mentre Vivian intenta comprendre sa mare, no sense discutir i voler fer-la entrar en raó. Crec que a més d’una li sonarà açò.
Un punt fort d’aquest llibre és sense dubte la figura de la mare, ja anciana però no per això menys enèrgica. Una dona que com diríem per ací, és una mina en molts sentits: sobretot per històries personals, però també pel caràcter que es gasta. Per moltes mares jueves que llegim a Philip Roth o que coneguérem a la casa dels Wolowitz a The Big Bang Theory, mai deixen de sorprendre’m i fascinar-me, sobretot per la quasi sàdica influència que exerceixen en la seua descendència. És per això que pense que el major atractiu en la seua lectura es troba sobretot en la primera part, quan Vivian encara conviu amb sa mare i la fascinant Nettie -la veïna quasi de la família- per la quantitat de matissos i tons que adquireix el relat, a pesar de que els temes que es tracten sempre són durs: des de els diferents tipus de convivències familiars entre el colorit veïnat, la concepció de l’amor i del dol, passant per l’omnipresent sexe, la pobresa de les dones a l’hora de quedar vídues i les eixides cap endavant que aquestes mamprenen.
La novel·la-autobiografia transcorre sense una estructura aparent, i va botant en el temps, del present al passat i viceversa, encara que és cert que al final s’observa una certa tendència a respectar la cronologia.
A pesar de que la lectura m’ha agradat i m’ha paregut molt interessant, fins i tot avançada per al seu temps (finals dels 80), i que m’he sentit molt identificada amb la protagonista en molts dels moments que travessa, ha hagut alguna cosa que no m’ha acabat d’enganxar. No sabria dir què exactament: podria ser que acudira a ella amb les expectatives massa altes arran que molts han dit que és la millor lectura de 2017. Així que si em pregunten si val la pena passar un temps submergits entre les desventures de les Gornick, diré que sí, però amb tranquil·litat.
